Vés al contingut

Ètnia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula grup humàÈtnia

Modifica el valor a Wikidata
Tipussistema de classificació i dades personals Modifica el valor a Wikidata

Una ètnia [del gr. éthnos 'poble'][1] o grup ètnic és un conjunt de persones que s'identifiquen entre elles a partir d'uns lligams que els distingeixen d'altres grups.[2] Aquests lligams poden basar-se en trets culturals, lingüístics o religiosos, que poden ser d'un caire més o menys porós. S'anomena etnicitat[3] la pertinença d'una persona a una ètnia.

El concepte

[modifica]

Malgrat que el concepte «ètnia» es refereix a una de les unitats d'estudi bàsic de l'antropologia, fins a la fi de la dècada de 1980 no començaren a sorgir preguntes explícites sobre el seu contingut i les seves implicacions. Paral·lelament, es discuteix l'aproximació monogràfica amb la qual el terme està relacionat. Per contra, i a causa de les implicacions polítiques que conté, la idea d'etnicitat conté abundant literatura. No obstant això, la relació entre ètnia i etnicitat dista de ser simple, tant en el pla de la teoria com el dels fets.

El terme ètnic deriva en última instància del grec ethnos, a través de la seva forma adjectival ethnikos,[4] manllevada al llatí com ethnicus.

En grec clàssic, la paraula va adquirir un significat comparable al concepte que ara s'expressa amb grup ètnic, traduït principalment com a nació, tribu, un grup de persones únic; només en grec koiné el terme va tendir a restringir-se encara més per referir-se a nacions estrangeres o bàrbares en particular (d'on el significat posterior de 'pagan, pagà').[5]

Història i tradicions

[modifica]

L'expressió ètnia fou, durant molt de temps, d'ús exclusivament eclesiàstic. En el marc d'una cosmovisió cristiana, el món es divideix entre els pobles cristians i els pagans o «gentils». A partir del segle xix, aquests últims són denominats «races» o «tribus», tot i que la ciència encarregada de la seva descripció des de finals del segle xviii és l'etnologia[6] o l'etnografia.[7]

A principis del segle xx, aquests termes són substituïts progressivament per diversos neologismes, com el francès ethnie, reinventat per Vacher de Lapouge l'any 1986, o els neologismes alemanys ethnicum i ethnikos (d'inspiració llatina i grega, respectivament). Tanmateix, el concepte continua connotant diferència i oposició en els estats occidentals «civilitzats», al mateix temps que permet assenyalar i «ordenar» les poblacions conquerides per la colonització, les fracciona i les delimita en definicions territorials i cultures unívoques.

Els criteris definitoris d'ètnia varien en funció de cada estat i tradició acadèmica. Així, mentre que als països eslaus, Europa del Nord i Alemanya posen l'accent en el sentiment de pertinença a una col·lectivitat, a França el criteri determinant és la comunitat lingüística. El que no varia és la idea d'una essència cultural quasi natural i immutable, ni la concepció naturalista i reïficadora de la condició humana.

Recerca sobre les definicions

[modifica]

Aquesta visió substantivista, que fa de cada ètnia una entitat discreta dotada d'una cultura, una llengua i una psicologia específica, dominarà durant molt de temps l'antropologia.[8] Serà l'antropòleg noruec F. Barth qui, amb la publicació de l'obra Ethic Groups and Boundaries (1969; trad. al castellà: Los grupos étnicos y sus fronteras),[9] enceta la revisió crítica d'aquest concepte. En aquest assaig, Barth se centra en el procés de configuració dels límits dels grups ètnics i els seus efectes en els seus trets culturals, més que en la constitució interna dels grups. L'antropòleg mostrarà que l'ètnia és, abans de res, una categoria d'adscripció la continuïtat de la qual depèn del manteniment d'una frontera, i per això mateix, d'una codificació constantment renovada de les diferències culturals entre grups veïns.

L'adopció de la perspectiva històrica en antropologia permet allunyar-se de la concepció substantivista d'ètnia i posar l'accent en els mecanismes d'«etnificació». Fruit d'aquesta revisió crítica, especialment els africanistes han pres consciència que moltes ètnies categoritzades de «tradicionals» són creacions colonials sorgides d'un abús d'autoritarisme. D'aquesta manera el concepte «ètnia» remet a processos de dominació política, econòmica i ideològica d'un grup sobre un altre.

Les ètnies s'han convertit en subjectes, reprenent en molts caos per voluntat pròpia —sigui per efecte dialèctic o perquè no poden expressar d'altra manera les seves reivindicacions econòmiques i polítiques— el discurs etnicista (o indigenista) utilitzat al mateix temps pels dominants. Avui, en molts casos i per múltiples raons —acceleració de l'emigració urbana, fracàs de la lluita de classes, revisió d'alguns aspectes de la ideologia nacional o nacionalista—, l'etnicitat s'ha convertit en un valor positiu d'identitat.

L'anàlisi d'aquests fenòmens provoca intensos debats entre els antropòlegs. Per a alguns, les ideologies «etnicistes» només serveixen per empresonar les minories en l'arcaisme. Altres, més sensibles als valors del pluralisme cultural, veuen en aquesta una interessant reserva d'alternatives ideològiques, en la mesura en què la definició d'etnicitat està ja forjada des de l'interior, en lloc de venir atribuïda des de fora.[8]

Segons siga més o menys àmplia la definició d'ètnia, pot implicar les demografies per ètnia per territori, suposant un origen de controvèrsia especialment notable a l'hora de mesurar la varietat ètnica en territoris on les mescles són freqüents.[10]

Història conceptual

[modifica]
Un grup de bengalís ètnics a Dhaka, Bangladesh. Els bengalís formen el tercer grup ètnic més gran del món, el més gran dels quals són els xinesos han i el segon els àrabs.
Els javanesos d'Indonèsia són el grup ètnic austronesi més nombrós.

L'etnografia comença a l'antiguitat clàssica; després d'autors primerencs com Anaximandre i Hecateu de Milet, Heròdot va establir les bases tant de la historiografia com de l'etnografia del món antic c. 480 aC. Els grecs havien desenvolupat un concepte de la seva pròpia ètnia, que van agrupar sota el nom de hel·lens. Tot i que hi havia excepcions, com Macedònia, que estava governada per la noblesa d'una manera no típicament grega, i Esparta, que tenia una classe dirigent inusual, els antics grecs generalment només esclavitzaven els no grecs a causa de la seva forta creença en el nacionalisme ètnic.[11][12] Els grecs de vegades creien que fins i tot els seus ciutadans més humils eren superiors a qualsevol bàrbar. A la seva Política 1.2–7; 3.14, Aristòtil fins i tot va descriure els bàrbars com a esclaus naturals en contrast amb els grecs. Heròdot (8.144.2) va fer un famós relat del que definia la identitat ètnica grega (hel·lènica) en el seu temps, enumerant

  1. Parentiu compartit (grec: ὅμαιμον – homaimon, de la mateixa sang),[13][14][15]
  2. Llenguatge compartit (grec: ὁμόγλωσσον – homoglōsson, parlant la mateixa llengua),[16]
  3. Santuari i Sacrificis compartits (grec: θεῶν ἱδρύματά τε κοινὰ καὶ θυσίαι – theōn hidrumata te koina kai thusiai),[17]
  4. Costums compartits (grec: ἤθεα ὁμότροπα – ēthea homotropa, costums de moda similars).[14][15][18][19]

Tanmateix, els antics individus grecs no definien l'ètnia grega per la sang. Segons Isòcrates en el seu discurs Panegíric: «I la nostra ciutat s'ha distanciat tant de la resta de la humanitat en pensament i en parla que els seus alumnes s'han convertit en els mestres de la resta del món; i ha aconseguit que el nom hel·lens ja no suggereixi una raça sinó una intel·ligència, i que el títol hel·lens s'apliqui més aviat a aquells que comparteixen la nostra cultura que a aquells que comparteixen una sang comuna».[20]

Que l'ètnia es qualifiqui com a universal cultural depèn, en certa manera, de la definició exacta que s'utilitzi. Molts científics socials,[21] com ara els antropòlegs Fredrik Barth i Eric Wolf, no consideren que la identitat ètnica sigui universal. Consideren l'etnicitat com un producte de tipus específics d'interaccions intergrupals, més que no pas com una qualitat essencial inherent als grups humans.

Segons Thomas Hylland Eriksen, l'estudi de l'etnicitat estava dominat per dos debats diferents fins fa poc.

  • Una és entre el primordialisme i l' instrumentalisme . Segons la visió primordialista, el participant percep els vincles ètnics col·lectivament, com un vincle social donat externament, fins i tot coercitiu.[22] L'enfocament instrumentalista, en canvi, tracta l'etnicitat principalment com un element ad hoc d'una estratègia política, utilitzat com a recurs per als grups d'interès per aconseguir objectius secundaris com ara, per exemple, un augment de la riquesa, el poder o l'estatus. Aquest debat continua sent un punt de referència important en ciència política, tot i que la majoria dels enfocaments dels estudiosos es troben entre els dos pols.
  • El segon debat és entre el constructivisme i l'essencialisme . Els constructivistes consideren les identitats nacionals i ètniques com a producte de forces històriques, sovint recents, fins i tot quan les identitats es presenten com a antigues. Els essencialistes consideren aquestes identitats com a categories ontològiques que defineixen els actors socials.

Segons Eriksen, aquests debats han estat superats, especialment en antropologia, pels intents dels estudiosos de respondre a formes cada cop més polititzades d'autorepresentació per part de membres de diferents grups ètnics i nacions. Això es troba en el context dels debats sobre el multiculturalisme en països com els Estats Units i el Canadà, que tenen grans poblacions d'immigrants de moltes cultures diferents, i el postcolonialisme al Carib i al sud d'Àsia.[23]

Max Weber va sostenir que els grups ètnics eren künstlich (artificials, és a dir, una construcció social) perquè es basaven en una creença subjectiva en Gemeinschaft compartida (comunitat). En segon lloc, aquesta creença en una Gemeinschaft compartida no va crear el grup; el grup va crear la creença. En tercer lloc, la formació de grups va ser el resultat de l'impuls per monopolitzar el poder i l'estatus. Això era contrari a la creença naturalista predominant de l'època, que sostenia que les diferències socioculturals i de comportament entre els pobles provenien de trets i tendències heretats derivats de la descendència comuna, aleshores anomenada raça.[24]

Un altre teòric influent de l'etnicitat va ser Barth, l'obra del qual, Ethnic Groups and Boundaries (Grups ètnics i fronteres), del 1969, ha estat descrita com a instrumental en la difusió de l'ús del terme en els estudis socials durant les dècades del 1980 i del 1990.[25] Barth va anar més enllà que Weber en emfatitzar la naturalesa construïda de l'etnicitat. Per a Barth, l'etnicitat es negociava i renegociava perpètuament tant mitjançant l'adscripció externa com l'autoidentificació interna. La visió de Barth és que els grups ètnics no són aïllats culturals discontinus ni a priori lògics als quals les persones pertanyen naturalment. Volia desprendre's de les nocions antropològiques de cultures com a entitats delimitades i d'etnicitat com a vincles primordials, substituint-les per un enfocament en la interfície entre grups. Grups ètnics i fronteres, per tant, se centra en la interconnexió de les identitats ètniques. Barth escriu: «... Les distincions ètniques categòriques no depenen de l'absència de mobilitat, contacte i informació, sinó que impliquen processos socials d'exclusió i incorporació pels quals es mantenen categories discretes malgrat els canvis en la participació i la pertinença al llarg de les històries de vida individuals».[26]

El 1978, l'antropòleg Ronald Cohen va afirmar que la identificació de grups ètnics en l'ús dels científics socials sovint reflectia etiquetes inexactes més que no pas realitats indígenes:

« ... les identitats ètniques anomenades que acceptem, sovint sense pensar-ho, com a dades bàsiques de la literatura sovint s'imposen arbitràriament, o encara pitjor de manera inexacta. »

D'aquesta manera, va assenyalar el fet que la identificació d'un grup ètnic per part de persones externes, per exemple, antropòlegs, pot no coincidir amb l'autoidentificació dels membres d'aquest grup. També va descriure que, en les primeres dècades d'ús, el terme ètnia sovint s'havia utilitzat en lloc de termes més antics com ara cultural o tribal quan es referia a grups més petits amb sistemes culturals compartits i patrimoni compartit, però que ètnia tenia el valor afegit de poder descriure els punts en comú entre els sistemes d'identitat de grup tant en les societats tribals com en les modernes. Cohen també va suggerir que les afirmacions sobre la identitat ètnica (com les afirmacions anteriors sobre la identitat tribal) sovint són pràctiques colonialistes i efectes de les relacions entre els pobles colonitzats i els estats-nació.[25]

Segons Paul James, les formacions de la identitat sovint van ser canviades i distorsionades per la colonització, però les identitats no es fan del no-res:

« Les categoritzacions sobre la identitat, fins i tot quan es codifiquen i s'endureixen en tipologies clares mitjançant processos de colonització, formació d'estats o processos generals de modernització, sempre estan plenes de tensions i contradiccions. De vegades, aquestes contradiccions són destructives, però també poden ser creatives i positives.[27] »

Els científics socials s'han centrat en com, quan i per què diferents marcadors de la identitat ètnica esdevenen destacats. Així, l'antropòloga Joan Vincent va observar que les fronteres ètniques sovint tenen un caràcter mercurial.[28] Ronald Cohen va concloure que l'etnicitat és «una sèrie de dicotomitzacions imbricades d'inclusió i exclusivitat».[25] Està d'acord amb l'observació de Joan Vincent que (en la paràfrasi de Cohen) «l'ètnia ... es pot reduir o ampliar en termes de límits en relació amb les necessitats específiques de la mobilització política».[25] Potser per això la descendència de vegades és un marcador d'ètnia i de vegades no: quin diacrític de l'ètnia és destacat depèn de si les persones estan ampliant o disminuint les fronteres ètniques, i si les estan ampliant o disminuint depèn generalment de la situació política.

Kanchan Chandra rebutja les definicions àmplies d'identitat ètnica (com ara les que inclouen cultura comuna, llengua comuna, història comuna i territori comú), i opta per definir la identitat ètnica de manera restringida com un subconjunt de categories d'identitat determinades per la creença d'una descendència comuna.[29] Jóhanna Birnir defineix de manera similar l'etnicitat com «l'autoidentificació de grup al voltant d'una característica que és molt difícil o fins i tot impossible de canviar, com ara la llengua, la raça o la ubicació».[30]

Enfocaments per comprendre l'ètnia

[modifica]

Diferents científics socials han utilitzat diferents enfocaments per entendre l'etnicitat a l'hora d'intentar comprendre la naturalesa de l'etnicitat com a factor en la vida humana i la societat. Com observa Jonathan M. Hall, la Segona Guerra Mundial va ser un punt d'inflexió en els estudis ètnics. Les conseqüències del racisme nazi van desincentivar les interpretacions essencialistes dels grups ètnics i la raça. Els grups ètnics van arribar a ser definits com a entitats socials més que no pas biològiques. La seva coherència s'atribuïa a mites compartits, descendència, parentiu, un lloc d'origen comú, llengua, religió, costums i caràcter nacional. Així doncs, els grups ètnics es conceben com a mutables en lloc d'estables, construïts en pràctiques discursives en lloc d'escrits als gens.[31]

Exemples d'uns quants enfocaments són el primordialisme, l'essencialisme, el perennialisme, el constructivisme, el modernisme i l'instrumentalisme.

  • El primordialisme sosté que l'etnicitat ha existit en tots els temps de la història humana i que els grups ètnics moderns tenen continuïtat històrica en el passat llunyà. Per a ells, la idea de l'etnicitat està estretament vinculada a la idea de les nacions i està arrelada en la comprensió pre-Weber de la humanitat com estant dividida en grups primordialment existents arrelats pel parentiu i el patrimoni biològic.
    • El primordialisme essencialista sosté a més que l'etnicitat és un fet a priori de l'existència humana, que l'etnicitat precedeix a qualsevol interacció social humana i que no canvia per ella. Aquesta teoria considera que els grups ètnics són naturals, no sols històrics. No obstant això, aquesta teoria ignora l'impacte dels matrimonis mixtos, la migració i la colonització, que conformen la composició de les societats multiètniques d'avui dia.[32]
    • El primordialisme de parentiu sosté que les comunitats ètniques són extensions d'unitats de parentiu, que bàsicament es deriven de parentiu o llaços de clans on les eleccions dels signes culturals (idioma, religió, tradicions) es fan exactament per a mostrar aquesta afinitat biològica. D'aquesta manera, els mites d'ascendència biològica comuna que són una característica definitòria de les comunitats ètniques han d'entendre's com una representació de la història biològica real. Un problema amb aquesta opinió sobre l'etnicitat és que la majoria de les vegades ocorre que els orígens mítics de grups ètnics específics contradiuen directament la història biològica coneguda d'una comunitat ètnica.[32]
  • El primordialisme de Geertz, especialment defensat per l'antropòleg Clifford Geertz, argumenta que els humans en general atribueixen un poder aclaparador als dons humans primordials, com els llaços de sang, l'idioma, el territori i les diferències culturals. En opinió de Geertz, l'etnicitat no és en si mateixa primordial però els humans la perceben com a tal perquè està incrustada en la seva experiència del món.[32]
  • El perennialisme és un enfocament que s'ocupa principalment de la nacionalitat, però tendeix a veure a les nacions i comunitats ètniques com bàsicament el mateix fenomen. Sosté que la nació, com a tipus d'organització social i política, és de caràcter immemorial o perenne. Smith (1999) distingeix dues variants: perennialisme continu, que afirma que les nacions particulars han existit durant períodes molt llargs, i perennialisme recurrent, que se centra en el sorgiment, la dissolució i la reaparició de les nacions com un aspecte recurrent de la història humana.
    • El perennialisme perpetu sosté que grups ètnics específics han existit contínuament al llarg de la història.
    • El perennialisme situacional sosté que les nacions i els grups ètnics emergeixen, canvien i desapareixen a través del curs de la història. Aquesta opinió sosté que el concepte d'etnicitat és una eina utilitzada pels grups polítics per a manipular recursos com la riquesa, el poder, el territori o l'estatus en els interessos dels seus grups particulars. En conseqüència, l'etnicitat sorgeix quan és pertinent com mig de promoure els interessos col·lectius emergents i els canvis d'acord amb els canvis polítics en la societat. Exemples d'una interpretació perennialista de l'etnicitat també es troben en Barth i Seidner que veuen l'etnicitat com a límits sempre canviants entre grups de persones establerts a través de la negociació social i la interacció en curs.
    • El perennialisme instrumentalista, si bé veu l'etnicitat principalment com una eina versàtil que identifica diferents grups ètnics i límits a través del temps, explica l'etnicitat com un mecanisme d'estratificació social, cosa que significa que l'etnicitat és la base per a una disposició jeràrquica dels individus. Segons Donald Noel, un sociòleg que va desenvolupar una teoria sobre l'origen de l'estratificació ètnica, l'estratificació ètnica és un «sistema d'estratificació en el qual alguns membres de grups relativament fixos (per exemple, raça, religió o nacionalitat) s'utilitzen com a criteri principal per a assignar posicions socials».[33] L'estratificació ètnica és un dels molts tipus diferents d'estratificació social, inclosa l'estratificació basada en el nivell socioeconòmic, la raça o el gènere. Segons Donald Noel, l'estratificació ètnica només sorgirà quan grups ètnics específics entrin en contacte els uns amb els altres, i només quan aquests grups es caracteritzin per un alt grau d'etnocentrisme, competència i poder diferencial. L'etnocentrisme és la tendència a mirar el món principalment des de la perspectiva de la pròpia cultura, i a degradar tots els altres grups fora de la pròpia cultura. Alguns sociòlegs, com Lawrence Bobo i Vincent Hutchings, diuen que l'origen de l'estratificació ètnica radica en les disposicions individuals del prejudici ètnic, que es relaciona amb la teoria de l'etnocentrisme.[34] Continuant amb la teoria de Noel, algun grau de poder diferencial ha de ser present per al sorgiment de l'estratificació ètnica. En altres paraules, una desigualtat de poder entre els grups ètnics significa que «tenen un poder tan desigual que un és capaç d'imposar la seva voluntat a un altre».[33] A més del poder diferencial, un grau de competència estructurat al llarg de línies ètniques és també un requisit previ per a l'estratificació ètnica. Els diferents grups ètnics han de competir per algun objectiu comú, com el poder o la influència, o un interès material, com la riquesa o el territori. Lawrence Bobo i Vincent Hutchings proposen que la competència és impulsada per l'interès propi i l'hostilitat, i resulta en la inevitable estratificació i conflicte.[34]
  • El constructivisme considera que els punts de vista primordialistes i perennialistes són bàsicament defectuosos, i rebutja la noció d'etnicitat com una condició humana bàsica.[35] Sosté que els grups ètnics són només productes de la interacció social humana, mantinguda només en la mesura en què es mantenen com a construccions socials vàlides en les societats.
    • El constructivisme modernista correlaciona el sorgiment de l'etnicitat amb el moviment cap als Estats nacionals a partir del període modern primerenc.[36] Els defensors d'aquesta teoria, com Eric Hobsbawm, argumenten que l'etnicitat i les nocions d'orgull ètnic, com el nacionalisme, són invencions purament modernes, que apareixen només en el període modern de la història mundial. Sostenen que abans d'aquesta homogeneïtat ètnica no es considerava un factor ideal o necessari per a forjar societats en gran escala.

L'ètnia és un mitjà important pel qual les persones es poden identificar amb un grup més gran. Molts científics socials, com els antropòlegs Fredrik Barth i Eric Wolf, no consideren que la identitat ètnica sigui universal. Consideren l'etnicitat com un producte de tipus específics d'interaccions intergrupals, més que no pas una qualitat essencial inherent als grups humans. El procés que condueix a aquesta identificació s'anomena etnogènesi. Els membres d'un grup ètnic, en general, reivindiquen continuïtats culturals al llarg del temps, tot i que els historiadors i antropòlegs culturals han documentat que molts dels valors, pràctiques i normes que impliquen continuïtat amb el passat són d'invenció relativament recent.

Els grups ètnics poden formar un mosaic cultural en una societat. Això podria ser en una ciutat com Nova York o Trieste, però també la monarquia caiguda de l'Imperi Austrohongarès o els Estats Units. Els temes actuals són en particular la diferenciació social i cultural, el multilingüisme, les ofertes identitàries concurrents, les múltiples identitats culturals i la formació de bols d'amanida i crisol de cultures.[37] Els grups ètnics difereixen d'altres grups socials, com ara subcultures, grups d'interès o classes socials, perquè emergeixen i canvien al llarg de períodes històrics (segles) en un procés conegut com a etnogènesi, un període de diverses generacions d'endogàmia que resulta en un avantpassat comú (que de vegades es presenta en termes d'una narrativa mitològica d'una figura fundadora); la identitat ètnica es reforça mitjançant la referència a "marcadors de fronteres". – característiques que es consideren úniques del grup i que el distingeixen d'altres grups.[38]

Classificació

[modifica]

Entre els principals grups de pobles s'inclouen:

+ = extint

* = en perill d'extinció

Referències

[modifica]
  1. ↑ «ètnia». Enciclopèdia catalana, SAU. Arxivat de l'original el 2021-09-26. [Consulta: 16 abril 2016].
  2. ↑ «Ètnia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  3. ↑ «etnicitat». Gran Diccionari de la llengua catalana. Arxivat de l'original el 2020-12-05. [Consulta: 19 octubre 2020].
  4. ↑ ἐθνικός Arxivat 2021-02-25 a Wayback Machine., Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus
  5. ↑ ἔθνος Arxivat 2021-02-24 a Wayback Machine., Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus
  6. ↑ Haller, Dieter. Atlas de etnología (en castellà). Ediciones AKAL, 2011, p. 11. ISBN 8446025809.
  7. ↑ Heider, Karl. «cap.1,2». A: Seeing Anthropology (en anglès). Prentice Hall, 2001.
  8. 1 2 Diccionario de Etnología y Antropología. Primera. Madrid, España: Akal, 1996, p. 259. ISBN 84-460-0451-8.
  9. ↑ Barth, Fredrik. Los grupos étnicos y sus fronteras. La organización social de las diferencias culturales.. Primera edició en espanyol. Mèxic: Fondo de cultura económica, 1976 [Consulta: 16 abril 2016]. Arxivat 2016-04-27 a Wayback Machine.
  10. ↑ Yglesias, Matthew «Study: overhyped media narratives about America’s fading white majority fuel anxiety». Vox, 02-05-2018 [Consulta: 19 maig 2018]. Arxivat 2018-05-19 a Wayback Machine.
  11. ↑ Rosivach, Vincent J. Historia: Zeitschrift für Alte Geschichte, 48, 2, 1999, p. 129–157. JSTOR: 4436537.
  12. ↑ Demosthenes. The Orations of Demosthenes: Translated with Notes (en anglès). G. Bell and sons, 1878. Arxivat 2025-09-13 a Wayback Machine.
  13. ↑ ὅμαιμος Arxivat 2021-02-25 a Wayback Machine., Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus
  14. 1 2 Papillon, Terry L. «Isocrates II» (en anglès). University of Texas Press, 31 desembre 2004. Arxivat de l'original el 2026-07-31. [Consulta: 12 octubre 2024].
  15. 1 2 Herodotus. «The Histories, Book 8, chapter 144, section 2». Perseus Digital Library, 1920. Arxivat de l'original el 2026-02-09. [Consulta: 12 octubre 2024].
  16. ↑ "ὁμόγλωσσος", Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus Arxivat 2021-02-25 a Wayback Machine.
  17. ↑ Polinskaya, Irene. «Shared Sanctuaries and the Gods of Others: On the Meaning of 'Common' in Herodotus 8.144». A: Valuing Others in Classical Antiquity, 2010, p. 43–70. DOI 10.1163/9789004192331_004. ISBN 978-90-04-19233-1.
  18. ↑ ὁμότροπος Arxivat 2021-02-25 a Wayback Machine., Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus)
  19. ↑ Leoussi, Athena S. Nationalism and Ethnosymbolism: History, Culture, and Ethnicity in the Formation of Nations. Edinburgh University Press, 2006, p. 115.
  20. ↑ Isocrates. «50». A: Panegyricus.
  21. ↑ Challenges of Measuring an Ethnic World: Science, Politics and Reality: Proceedings of the Joint Canada-United States Conference on the Measurement of Ethnicity, abril 1-3, 1992. Statistics Canada, 1993. ISBN 978-0-660-54895-1. Arxivat 2026-07-31 a Wayback Machine.
  22. ↑ Geertz. Old Societies and New States: The Quest for Modernity in Africa and Asia. Nova York: The Free Press, 1967.
  23. ↑ Eriksen, Thomas Hylland. «Ethnic Identity, National Identity, and Intergroup Conflict: The Significance of Personal Experiences». A: Social Identity, Intergroup Conflict, and Conflict Reduction, 2001, p. 42–68. DOI 10.1093/oso/9780195137422.003.0003. ISBN 978-0-19-513742-2.
  24. ↑ Banton, Michael «Max Weber on ‘ethnic communities’: a critique». Nations and Nationalism, 13, 2007, p. 19–35. DOI: 10.1111/j.1469-8129.2007.00271.x.
  25. 1 2 3 4 Cohen, Ronald «Ethnicity: Problem and Focus in Anthropology». Annual Review of Anthropology [Palo Alto], 7, 1978, p. 383–384. Arxivat de l'original el 2026-08-28. DOI: 10.1146/annurev.an.07.100178.002115 [Consulta: 27 agost 2026].
  26. ↑ Barth, Fredrik. Ethnic Groups and Boundaries: The Social Organization of Culture Difference (en anglès). Little, Brown, 1969, p. 9–10. ISBN 978-0-316-08246-4.
  27. ↑ James, Paul «Despite the Terrors of Typologies: The Importance of Understanding Categories of Difference and Identity». Interventions, 17, 4 març 2015, p. 174–195. DOI: 10.1080/1369801X.2014.993332.
  28. ↑ Vincent, Joan Human Organization, 33, 4, 12-1974, p. 375–379. DOI: 10.17730/humo.33.4.2k10l667117p4513. JSTOR: 44127601.
  29. ↑ Chandra, Kanchan «WHAT IS ETHNIC IDENTITY AND DOES IT MATTER?». Annual Review of Political Science, 9, 1, 6-2006, p. 397–424. DOI: 10.1146/annurev.polisci.9.062404.170715 [Consulta: free].
  30. ↑ Birnir, Jóhanna Kristín. Ethnicity and Electoral Politics, 2001, p. 66. DOI 10.1017/CBO9780511607530. ISBN 978-0-521-86135-9.
  31. ↑ Konstan, David «Defining Ancient Greek Ethnicity». Diaspora: A Journal of Transnational Studies, 6, 1, 3-1997, p. 97–110. Projecte MUSE 448167. DOI: 10.3138/diaspora.6.1.97.
  32. 1 2 3 (Smith 1999, p. 13)
  33. 1 2 Noel, Donald L. Social Problems, 16, 2, 1968, p. 157–172. DOI: 10.2307/800001. JSTOR: 800001.
  34. 1 2 Bobo, Lawrence; Hutchings, Vincent L. American Sociological Review, 61, 6, 1996, p. 951–972. Bibcode: 1996ASRev..61..951B. DOI: 10.2307/2096302. JSTOR: 2096302.
  35. ↑ Bobo, Lawrence; Hutchings, Vincent L. «Perceptions of Racial Group Competition: Extending Blumer's Theory of Group Position to a Multiracial Social Context». American Sociological Review, 61, 6, 12-1996, p. 951. Arxivat de l'original el 2026-01-29. DOI: 10.2307/2096302 [Consulta: 1r setembre 2026].
  36. ↑ (Smith 1999, pp. 4–7)
  37. ↑ Kolb, Eva. The Evolution of New York City's Multiculturalism: Melting Pot or Salad Bowl. BoD – Books on Demand, 2009. ISBN 978-3837093032.
  38. ↑ O'Neil, Dennis. «Nature of Ethnicity». Palomar College. Arxivat de l'original el 5 desembre 2012. [Consulta: 7 gener 2013].

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ètnia

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ètnia&oldid=38386604»