Vés al contingut

Xaria

Modifica els enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb Xarià.
Manifestació favorable a la xaria a les Maldives el 2014.
Manifestació opositora de la xaria als Estats Units el 2010.

La xaria, xara o llei islàmica (de l'àrab شريعة, xarīʿa, ‘camí [que mena cap a la font]’, ‘camí a seguir’) és el conjunt de lleis religioses que formen part de la tradició de l'islam, basat en les seves escriptures sagrades, en particular l'Alcorà i el hadit.[1][2][3] És la llei canònica de l'islam[4] que regula el conjunt d'activitats públiques i privades de tot fidel musulmà.[5] És un recull de normes, tradicions i costums d'origen divers.[6][7]

En la terminologia islàmica, el terme xaria es refereix a la llei divina immutable i intangible, en contrast amb el fiqh (la jurisprudència islàmica), que fa referència a les interpretacions d'aquesta llei per part dels erudits.[8][9][10]

La xaria, o el dret basat en el fiqh tal com es coneix tradicionalment, s'ha aplicat conjuntament amb el dret consuetudinari des dels inicis de la història de l'islam.[11][12] Aquest cos jurídic s'ha anat elaborant i desenvolupant al llarg dels segles mitjançant dictàmens legals emesos per juristes qualificats —que reflecteixen els corrents de les diferents escoles jurídiques—, s'ha integrat amb diverses lleis econòmiques, penals i administratives promulgades pels governants musulmans, i ha estat aplicat durant segles pels jutges dels tribunals islàmics fins a èpoques recents, quan el laïcisme es va adoptar de manera generalitzada en moltes societats islàmiques.[8][10]

La teoria tradicional de la jurisprudència islàmica reconeix quatre fonts per a la xaria: l'Alcorà, la sunna (l'hagiotopografia o el conjunt de hadits autèntics), l'ijma (el consens, que es pot entendre com a ijma al-umma —consens de tota la comunitat islàmica— o com a ijma al-aimma —consens de les autoritats religioses—) i el raonament analògic (qiyàs).[15][16][17]

Així mateix, es distingeixen dues branques principals del dret: els rituals i actes de culte (ibada) i els tractes o relacions socials (muamalat). Aquesta darrera branca inclou subseccions com el dret de família, les relacions comercials, polítiques o administratives i el dret penal.[10][16] Dins d'aquest ampli ventall de temes, les accions humanes es classifiquen en cinc categories legals i morals de referència (els ahkam): obligatòries, recomanades, neutres, reprovables (o desaconsellades) i prohibides.[16][9][10]

Més enllà de les normes estrictament jurídiques, la xaria també abasta molts àmbits que avui dia es consideren de l'esfera privada, com ara les creences, el culte, l'ètica, la vestimenta i l'estil de vida, i encomana a les autoritats o governants la responsabilitat d'intervenir-hi i regular-los.[18][19]

Amb el pas del temps i a causa de les necessitats sorgides dels canvis sociològics, els estudis interpretatius van donar peu a l'aparició de diverses escoles jurídiques (els madhhabs). Aquestes escoles reflecteixen les preferències de societats i governs concrets, així com les visions dels erudits i imams sobre l'aplicació teòrica i pràctica de les lleis.

Les escoles jurídiques de l'islam sunnita (com la hanafita, la malikita, la xafeïta i la hanbalita) van desenvolupar metodologies per extreure dictàmens a partir de les fonts sagrades mitjançant un procés conegut com a ijtihad (terme que literalment significa 'esforç mental' i que el xiisme va adoptar en èpoques molt posteriors).[16][9]

Tot i que el corrent islamista contemporani presenta la xaria —a més de les seves altres dimensions— com una forma de governança,[20] alguns investigadors analitzen les narratives tradicionals de la sira (la biografia del profeta de l'islam) amb escepticisme. Aquests autors no consideren la història primerenca de l'islam com un període de domini de la xaria, sinó més aviat com una mena d'«expansió àrab secular», i situen la formació de la identitat islàmica en una època bastant posterior.[21][22]

En el món islàmic, el concepte de «llei» abasta un àmbit molt més ampli que a l'Occident modern, ja que implica no solament els aspectes legals, sinó també els religiosos i morals.[23] La visió islàmica de la societat és teocràtica, en el sentit en què l'objectiu dels musulmans és seguir «la Llei de Déu a la Terra». L'ideal social musulmà es basa en la noció d'interpenetració de totes les esferes de la vida (espiritual, ritual, política i econòmica) que formen una unitat indivisible.[24] Així, el concepte de «llei islàmica» pretén ser una ajuda per als fidels en aquest sentit, tot definint els objectius morals de la comunitat.[25]

La xaria es fonamenta en les dues fonts documentals musulmanes, l'Alcorà i la sunna (basada en els hadits). Com que moltes de les directives presents en aquests texts no són prou específiques, per tal de convertir-les en una legislació aplicable l'islam utilitza dos mètodes d'interpretació basats en l'esforç de comprensió personal (ijtihad): el consens de la comunitat (ijmà) i l'analogia (qiyàs).[26] Aquestes quatre fonts d'estudi s'anomenen les «arrels de la llei» (ussul al-fiqh) i constitueixen la base de la jurisprudència islàmica (fiqh).

Degut als diversos punts de vista engendrats per les diferents interpretacions, durant els dos primers segles d'existència de l'islam es van desenvolupar nombroses escoles (màdhhabs) de jurisprudència, de les quals actualment solament en resten actives quatre dins del sunnisme (les escoles xafiïta, hanafita, malikita i hanbalita, que malgrat llurs diferències es reconeixen totes com a legítimes) i una dins del xiisme (la jafarita).[27]

Els enfocaments sobre la xaria al segle XXI varien notablement, i el seu paper i la seva mutabilitat en un món canviant s'han convertit en un dels temes més debatuts dins de l'islam.[28][9] Més enllà de les diferències doctrinals, els sectors fonamentalistes defensen una aplicació completa, literal i inflexible de la xaria sense cap mena de modificació.[2][29] En canvi, els modernistes argumenten que el dret islàmic es pot i s'ha d'adaptar —mitjançant una nova jurisprudència— als drets humans i a realitats contemporànies com la democràcia, els drets de les minories, la llibertat de pensament, els drets de les dones i el sistema bancari modern.[30][31][32][33]

D'altra banda, diverses pràctiques derivades de les interpretacions tradicionals de la xaria es consideren sovint incompatibles amb els drets humans, la igualtat de gènere i la llibertat d'expressió.[30][34][35][36][37][38]

Històricament, molts països de majoria musulmana van anar substituint o modificant les seves lleis tradicionals segons els models jurídics europeus, fet que també va transformar els procediments judicials i l'educació jurídica.[9][39][9] Per aquest motiu, tot i que les constitucions de la majoria d'aquests estats mantenen referències a la xaria com a font de dret, a la pràctica les seves normes s'apliquen principalment en l'àmbit del dret de família (matrimoni, divorci, herències) i, només en alguns casos, en el dret penal.[9] Malgrat això, el renaixement islàmic de finals del segle XX va reactivar les demandes dels moviments islamistes per restablir la plena aplicació de la xaria, incloent-hi els càstigs corporals coneguts com a hudud (com ara la lapidació).[9][40]

Terminologia

[modifica]
Miniatura islàmica de Musa rebent la Tawrat de l'àngel Jibril

La paraula àrab xaria (شريعة, šarīʿa) deriva de l'arrel triconsonàntica š-r-ʿ.[41] A l'Alcorà, el terme xaria i el seu cognat xir'a (شرعة, širʿa) apareixen una sola vegada cadascun amb el significat de «camí» o «via».[41][42][43] Aquest terme va ser manllevat pel turc otomà com a şerʿ o şeriʿ (شرع),[44][45][46][47] el qual posteriorment va donar lloc a la variant anglesa Sheri,[48] utilitzada en obres de dret a finals del segle XIX i principis del XX, així com a la forma francesa chéri.[49]

Segons els estudis lexicogràfics, en els textos que reflecteixen un entorn rural o nòmada, aquesta paraula i els seus derivats feien referència a l'abeurament d'animals en una font d'aigua permanent o a la vora del mar. Una altra àrea d'ús d'aquesta arrel, de naturalesa no religiosa, s'associa amb els conceptes d'«extensió» o «longitud».[50] De fet, el terme és cognat de la lletra i arrel hebrea saraʿ (שָׂרַע), que significa 'estendre's' o 'allargar-se', la qual cosa podria ser l'origen evolutiu del significat de «camí» o «via».

Alguns estudiosos consideren que es tracta d'un vocable àrab arcaic que presenta similituds conceptuals amb la Halacà (la llei jueva) i suggereixen que la seva adopció com a metàfora d'una forma de vida divinament ordenada prové de la importància vital de l'aigua en un entorn desèrtic i àrid.[51][52]

Durant l'edat mitjana, el terme xaria (شريعة) va ser àmpliament utilitzat pels jueus de parla àrab; de fet, va ser la traducció més comuna per a la paraula Torà en la famosa traducció àrab de la Bíblia jueva que va fer l'erudit Saadia Gaon al segle X. Els escriptors cristians d'expressió àrab van fer servir el terme de manera similar. Així, l'expressió Xarīʿat Allāh (شريعة الله, 'Llei de Déu') és una traducció habitual tant de l'hebreu Torat Elohim ('Ensenyament de Déu') com del grec nómos tou theou ('Llei de Déu') utilitzat al Nou Testament (Rm 7:22).[53]

Ús contemporani

[modifica]

En l'ús quotidià i en el llenguatge dels sermons homilètics, sovint es passa per alt la distinció terminològica i semàntica originària del terme; en canvi, s'utilitza indistintament amb el concepte de din (l'ordre o la religió), o com a substitut d'aquest, el qual engloba àrees com les creences, la moralitat i els costums. Per exemple, l'expressió Xarīʿat Mūsā (شريعة موسى) significa 'llei' o 'religió de Moisès', mentre que xarīʿatunā (شريعتنا) pot significar 'la nostra religió' en referència a qualsevol fe monoteista.[41]

Dins del discurs islàmic intern, el terme xaria (شريعة) es refereix a les regulacions religioses estrictes que regeixen la vida dels musulmans.[41] No obstant això, per a molts creients, la paraula s'associa senzillament amb la idea de «justícia», i consideren que qualsevol llei que promogui la justícia i el benestar social s'ajusta inherentment a la xaria.[9]

Un terme relacionat com és al-qanun al-islami (القانون الإسلامي, 'llei islàmica') —manllevat dels conceptes jurídics europeus a finals del segle XIX— s'utilitza actualment al món musulmà per referir-se específicament a un sistema legal formal en el context d'un estat modern.[54]

Sobre aquesta base, l'erudit Mehmet Görmez distingeix entre els conceptes de xar'i (allò derivat de la xaria) i maixru (literalment, 'aprovat per la xaria' o 'legal'); Görmez afirma que no totes les sentències basades formalment en les fonts de la xaria (els nass) es poden considerar automàticament com a maixru, un terme que ell interpreta com una exigència de conformitat estricta amb el principi universal de justícia.[55]

Teories de l'origen i les arrels

[modifica]
Escriptura safaítica amb la figura d'un camell sobre un fragment de gres vermell, d'es-Safa, actualment conservada al Museu Britànic

Segons la perspectiva tradicionalista (atmarita o atharī) islàmica, els principis fonamentals de la jurisprudència islàmica i de la xaria es remunten al profeta Mahoma a través dels seus Companys (els sahaba).[56] Aquests darrers van adoptar les accions i aprovacions del Profeta com a model de conducta (la sunna) i van transmetre aquest coneixement a les generacions posteriors en forma de hadits.[9][10]

Aquestes narracions van preparar el camí, primer, per a discussions informals i, més tard, per al desenvolupament d'un pensament jurídic sistemàtic. Aquest marc doctrinal va ser articulat amb una autoritat acadèmica superior durant els segles VIII i IX pels grans juristes Abu-Hanifa, Màlik ibn Anas, al-Xafií i Ahmad ibn Hanbal, reconeguts com els fundadors de les escoles de jurisprudència sunnita hanafita, malikita, xafeïta i hanbalita.[10]

Cuneiform on the stele. Refer to adjacent text
A les lleis d'Hammurabi, s'aplicava ull per ull si un home lliure (avīlum) arrencava l'ull o trencava l'os d'un altre home lliure d'igual estatus; en cas contrari, es pagava una multa pecuniària.

Tot i que la historiografia moderna va acceptar inicialment les línies generals de la narrativa tradicionalista, alguns historiadors contemporanis han proposat noves teories sobre la gènesi i formació del fiqh.[9][10] Aquests autors argumenten que el cos complex de les lleis de la xaria no es podia derivar directament, per la seva profunditat i abast, de les pràctiques d'una societat tribal i rural inicial de només uns quants milers de persones.[57]

La recerca historiogràfica ha demostrat que, igual que passa amb el sistema de creences de l'islam, certs elements considerats precursors de les lleis i els rituals de la xaria —que abasten des dels actes de culte fins a les relacions civils (muamalat) i el dret penal— ja es trobaven en les cultures veïnes de l'Orient Pròxim i en les religions àrabs preislàmiques. Entre els exemples més destacats hi ha els següents:

  • El pelegrinatge: Esmentat en inscripcions safaítiques (àrabs preislàmiques), mostra una clara continuïtat en certs detalls, especialment en els rituals actuals del hajj i la umra.
  • L'ús del vel: La regulació de la vestimenta, que distingeix entre dones lliures i esclaves en el dret islàmic primitiu, coincideix amb distincions d'estatus similars observades en les civilitzacions mesopotàmiques i de l'Orient Pròxim preislàmic.[58][59]
  • La llei del talió (qisas): Era una pràctica utilitzada per a la resolució de conflictes intertribals en la societat àrab preislàmica. El fonament d'aquest sistema estipulava que un membre de la tribu de l'agressor havia de ser lliurat a la família de la víctima per ser executat, sempre que tingués un estatus social equivalent al de la persona assassinada (la «condició d'equivalència social»).[60] Per exemple, només es podia executar un esclau per un esclau, o una dona per una dona. En determinats casos, es podia substituir l'execució pel pagament d'una indemnització o preu de sang (la diya).

A sobre d'aquesta base jurídica preislàmica, durant el període islàmic es va afegir el debat doctrinal sobre si un musulmà podia ser executat per haver mort un no musulmà. El versicle alcorànic fonamental que regula la llei del talió es troba a la sura d'Al-Baqara (2:178):

« Oh, creients! Us està prescrita la represàlia en casos d'assassinat: un home lliure per un home lliure, un esclau per un esclau i una dona per una dona. Però si el delinqüent és perdonat pel tutor de la víctima, aleshores el preu de sang s'ha de decidir amb justícia i el pagament s'ha de fer amb cortesia... »
— Al-Baqara (2:178)

Una perspectiva innovadora i sòlida —proposada originàriament per Ignác Goldziher a finals del segle XIX i desenvolupada per Joseph Schacht a mitjans del segle XX— posa en relleu dos fenòmens clau en la història islàmica primitiva:[10]

  1. La transformació de l'urf (el dret consuetudinari o costum) en sunna. Originalment, l'urf exercia un paper principal en la legislació juntament amb els decrets califals i les opinions jurídiques ponderades (el ra'y), per la qual cosa aquest canvi va suposar un profund gir conceptual.
  2. La infiltració progressiva del hadit en el marc legal fins a assolir un paper dominant, malgrat haver tingut una rellevància inicialment insignificant en la producció de lleis.

Aquesta tesi, coneguda en l'àmbit acadèmic com a projecció cap enrere (backward projection), ofereix claus clares sobre com el corpus de hadits va arribar a ser tan extens i exhaustiu.[61] Segons aquest punt de vista, els costums i tradicions de les poblacions dels territoris annexats durant les primeres conquestes, així com els llegats legals i administratius de les èpoques precedents —com ara la bizantina, la sassànida o la omeia—, es van acabar atribuint retrospectivament al profeta Mahoma mitjançant la creació de cadenes de transmissió (els isnads). Aquest procés va assegurar la legitimitat social necessària per al nou paradigma legal, els fonaments teòrics del qual van ser consolidats definitivament per al-Xafií.[62][note 1][note 2][note 3][note 4]

D'acord amb aquesta línia de recerca, el veritable arquitecte de la jurisprudència islàmica clàssica va ser al-Xafií, ja que va ser ell qui va formular la idea central que les normes jurídiques han d'estar formalment fonamentades en les escriptures sagrades, un principi que va estructurar en la seva cèlebre obra Al-Risala.[10][68]

Davant d'aquestes postures, alguns historiadors han buscat un punt intermedi.[68] Segons aquesta perspectiva moderada, la llei islàmica primitiva va sorgir d'una combinació de les pràctiques administratives i comunitàries ja existents als territoris conquerits, les quals van ser progressivament modelades pels principis religiosos i ètics de l'islam.[9][69][70]

Així, tot i que el sistema legal va conservar certs aspectes de les lleis i els costums preislàmics —i en va modificar d'altres—, el seu objectiu principal era establir normes de conducta marcadament islàmiques i resoldre les disputes sorgides en el si de la nova comunitat.[71]

Es va tractar d'un procés de desenvolupament gradual que va tenir lloc dins del context cultural i polític de cada època i regió. Aquest procés va conviure amb construccions retrospectives i tradicions que reflectien les interpretacions i solucions pròpies del teixit social del moment.[72] Tot plegat es va anar gestant en cercles d'aprenentatge on els estudiants i els aspirants a erudits es reunien al voltant d'un mestre local per adquirir coneixements i deliberar sobre assumptes religiosos; uns espais de debat que, amb el temps, acabarien constituint les futures escoles jurídiques.[71][73]

Sociologia

[modifica]
Old picture of Al-Farabi
Representació d' al-Farabi, filòsof islàmic i teòric polític

El fiqh es divideix tradicionalment en dos grans camps: l'ussul al-fiqh (literalment, 'les arrels del fiqh'), que estudia els principis teòrics i metodològics de la jurisprudència, i el furú al-fiqh (literalment, 'les branques del fiqh'), que es dedica a l'elaboració de sentències i normes pràctiques sobre la base d'aquests principis.[10][14]

Històricament, les confrontacions inicials entre els enfocaments normatius —centrats en el text i la tradició defensats pels ulemes i els partidaris de la xaria— i els corrents racionalistes i filòsofs van començar en l'àmbit intel·lectual al voltant de debats com la definició de la naturalesa del bé i del mal. Mentre que alguns juristes continuaven imposant normes estrictes a la societat dins del marc de les seves pròpies metodologies al·legant que eren exigides per la xaria, un altre grup d'erudits —incapaç d'oposar-se directament a l'autoritat d'aquestes normes— va desenvolupar el gènere dels hiyal (estratagemes legals), uns tractats que ensenyaven maneres formalment compatibles amb la xaria per eludir les regulacions establertes. D'altra banda, certs moviments sufís de caràcter esotèric consideraven que la dimensió exotèrica (externa) de la religió i les normes jurisprudencials no eren un objectiu final, sinó una etapa de transició en el camí cap a la Veritat (haqiqa), una fase que, segons la seva visió, podia deixar de ser-los estrictament vinculant.[note 5]

Tanmateix, per a les elits politicoreligioses governants, el compliment de la norma va servir com a eina retòrica i instrument de poder per cohesionar les masses (els awam), mantenir l'ordre social i garantir la continuïtat del seu govern. Paral·lelament, els predicadors populars recorrien a relats apòcrifs sobre el viatge de Mahoma a l'infern o a contes hagiogràfics atribuïts als Companys i als sants, amb l'objectiu d'emfatitzar el terrible destí que esperava a aquells que abandonaven les regles i les normes establertes.[75]

Monedes del Rashidun Caliphate (esquerra),[76] que presenten l'addició de la breu frase àrab Bism-Al·là al costat de les imatges de les monedes Sasanian, així com les monedes metàl·liques que sobreviuen dels abbàssides (dreta), reflecteixen la història de la transició cap a un enfocament en pensament islàmic que condemnat fortament símbols religiosos estrangers i imatges.

Si bé les revoltes de diferents escales al llarg de la història han qüestionat la implementació de la xaria —o la manera com s'aplica— amb diferents nivells d'intensitat, algunes rebel·lions van ser impulsades precisament pel contraargument que la xaria no s'estava aplicant de manera suficient o correcta. Segons analitzen diversos investigadors, l'impacte de les derrotes històriques enfront d'Occident, l'autoritarisme domèstic i la percepció d'una injustícia sistèmica han fet que determinats moviments islamistes contemporanis s'esforcin per restaurar un ordre basat en la xaria que ho abasti tot, inspirat idealment en l'anomenada «Era de la Felicitat» primitiva. Aquests moviments operen al llarg d'un ampli espectre estratègic que va des de la cerca del consentiment social mitjançant xarxes de serveis socials de base fins a l'afirmació del control a través de la violència política o la insurgència.

En l'àmbit doctrinal de la seguretat i la dissidència, determinats corrents preveuen l'ús de la taqiyya (la dissimulació prudencial o l'ocultació de la identitat i de les pròpies creences) en circumstàncies de persecució o perill inherent. D'altra banda, l'expert Jan Michiel Otto resumeix els diferents significats i interpretacions que s'atribueixen al terme xaria en la literatura acadèmica i en el discurs geopolític actual.[77] En aquest sentit, nombrosos investigadors assenyalen els profunds canvis estructurals que ha experimentat el dret islàmic des de l'època de Mahoma i els primers califes —període que la historiografia moderna sovint considera modelat per atribucions retrospectives posteriors— fins a l'actualitat.[78]

  • Xaria divina i abstracta: En aquest sentit, la xaria s'entén com un concepte marcadament abstracte que deixa un ampli marge per a diferents interpretacions doctrinals.
  • Xaria clàssica: El conjunt de normes, principis i dictàmens derivats de l'ijtihad clàssic, compilats pels erudits religiosos durant els dos primers segles posteriors a la mort de Mahoma.
  • Xaria històrica: Inclou el conjunt de principis, normes, casos i interpretacions desenvolupats i transmesos al llarg d'una història de més de mil anys a tot el món musulmà, abastant el període que va des del tancament de la porta de la lliure interpretació fins a l'actualitat.
  • Xaria contemporània: Comprèn tot l'espectre de principis, normes, casos i interpretacions desenvolupats i aplicats en el present. Aquesta modalitat evidencia que fenòmens com la migració, la modernització i les tecnologies de la informació i la comunicació han disminuït el domini tradicional de les escoles jurídiques (madhhabs) sobre la comprensió del dret islàmic .

Establiment / Període clàssic

[modifica]

La literatura sobre la xaria opera a través d'una seqüència d'objectius, fonts i instruments que sovint mantenen relacions fluides i superposades entre si, de manera que un objectiu es pot considerar una font o un instrument, i viceversa. La jurisprudència clàssica s'ha descrit com «un dels principals èxits intel·lectuals de l'islam»[79] i la seva importància en el món islàmic s'ha comparat sovint amb la de la teologia en el cristianisme.[note 6] No obstant això, persisteix la confusió —fins i tot avui dia— pel que fa a la delimitació de qüestions fonamentals que obren el camí a la intervenció de l'Estat en la vida quotidiana dels individus. Aquest debat se centra a determinar quins aspectes pertanyen estrictament a l'àmbit de la regulació legal —com ara els muamalat (les transaccions civils i socials) i els uqubat (les disposicions penals), que comporten una responsabilitat jurídica i penal— i quines actituds respecte a la fe, el culte, l'ètica o la vestimenta constitueixen exclusivament una qüestió d'assessorament moral o de consciència, les quals no haurien de ser objecte de llei ni de càstig.[82]

Marc epistemològic (Metodologia, uṣūl al-fiqh)

[modifica]

La jurisprudència islàmica clàssica estudia com analitzar i interpretar les fonts religioses considerades fiables dins del marc de l'anomenat usul al-fiqh (principis de la jurisprudència). Aquest mètode utilitza eines lingüístiques i retòriques per obtenir dictàmens jurídics davant de noves situacions, tenint en compte els objectius de la llei (maqasid) i l'interès públic (maslahah). Els textos sagrats s'analitzen habitualment a través de categories oposades, com ara el text general i el particular, el manament i la prohibició, el text fosc i el clar, o el sentit literal i el metafòric. Així mateix, aquesta disciplina inclou els mètodes per verificar l'autenticitat dels hadits i per determinar si la força legal d'un passatge de les escriptures ha estat derogada per una revelació posterior (naskh).[10]

Tomba de l'imam Shafi'i al Caire, mort l'any 820 dC/204 AH, escriptor d' Al-Risala sobre principis de jurisprudència

Les fonts del dret (fiqh) clàssic es divideixen a grans trets en dues categories: les manqulat (fonts transmeses o textuals, com l'Alcorà i el hadit) i les aqliyat (fonts racionals, com l'aixma, el quias, l'ijtihad, entre d'altres). Algunes d'aquestes últimes es consideren fruit de la influència de la teologia escolàstica (kalam) i de la lògica aristotèlica. El pes que s'havia d'atorgar als mètodes racionals va ser un dels grans debats entre els juristes tradicionals. La discussió se centrava en com utilitzar la raó tant per extreure normes dels textos sagrats com per ampliar, restringir, derogar o suspendre aquestes disposicions davant de noves realitats socials i condicions canviants, tenint en compte sempre la finalitat de la llei i l'interès general.[83]

En aquest context, durant el període clàssic, els ulemes es dividien en corrents segons el paper que atorgaven a la raó (ʿaql) respecte a la tradició textual (naql).[84] Per una banda, hi havia els qui es basaven en la narració (l'escola atarista i els Ahl al-Hadith); per l'altra, els qui prioritzaven la raó (els Ahl al-Kalam, la Muʿtazila i els Ahl al-Ra'y); i, finalment, els qui buscaven una via intermèdia entre ambdues actituds, com Abu-l-Hassan al-Aixarí en l'àmbit de la teologia.[85]

Durant l'època clàssica de l'islam, la naturalesa de l'Alcorà i el paper de la raó en la interpretació de les fonts van provocar enfrontaments violents entre els corrents racionalistes (aqliyyun, com la Muʿtazila o els kalamiyya) i els tradicionalistes (naqliyyun, que incloïen els literalistes i els Ahl al-Hadith).[86] Aquesta disputa s'exemplifica clarament en la Mihna (la inquisició abbàssida).[87][88] Tot i que inicialment els racionalistes van semblar imposar-se gràcies al suport estatal, el posterior auge del tradicionalisme va acabar marginant la Muʿtazila fins a fer-la desaparèixer, mentre que el literalisme es va consolidar i va continuar sumant partidaris.[86]

La formulació de la visió sunnita sobre aquesta qüestió es pot resumir de la manera següent: la raó humana és un do diví que s'ha d'exercir al màxim de les seves capacitats.[89] Tanmateix, la raó per si sola no és suficient per distingir el bé del mal, de manera que l'argumentació racional ha d'extreure el seu contingut del corpus de coneixement transcendental revelat a l'Alcorà i a través de la sunna de Mahoma.[13][89] Més enllà d'aquestes dues fonts, la teoria clàssica del fiqh sunnita en reconeix dues més: el consens jurídic (ijmaʿ) i el raonament analògic (qiyas).[69] Per tant, aquesta disciplina estudia l'aplicació i els límits de l'analogia, així com el valor i l'abast del consens, juntament amb altres principis metodològics secundaris que només s'accepten en determinades escoles jurídiques (madhahib).[10] Tot aquest aparell interpretatiu s'agrupa sota el concepte d' ijtihad, el qual fa referència a l'esforç intel·lectual que realitza un jurista per arribar a una sentència o dictamen sobre una qüestió concreta.[10]

La teoria de la jurisprudència xiïta duodecimana és paral·lela a la de les escoles sunnites amb algunes diferències, com ara el reconeixement de la raó (ʿaql) com a font de dret en lloc de les qiyas i l'extensió de la noció de sunnah per incloure les tradicions dels imams.[13][90]

Objectius de la xaria i interès públic

[modifica]
Mausoleu d' Al-Ghazali a Tus ; Molts veuen Al-Ghazali com l'últim mujtahid, i el seu període com el període en què es va tancar la porta de l'ijtihad i, en cert sentit, va començar l'Edat Mitjana islàmica, i pensen que Ghazali n'és el responsable.[91]

ls maqāṣid (objectius o finalitats) de la xaria i la maṣlaḥa (benestar o interès públic) són dues doctrines clàssiques relacionades que han arribat a tenir un paper cada cop més destacat en els temps moderns.[92][93][94] Abū Hāmid al-Ghazālī, Izz al-Din ibn 'Abd al-Salam i Abu Ishaq al-Shatibi van utilitzar maslaha i madasıd com a termes equivalents.[95][96] Els sinònims del terme maqāṣid aš-šarīʿa són les expressions maqāṣid aš-šāriʿ ("intencions de la legislatura"), maqāṣid at-tašrīʿ ("intencions de la legislatura"), ruḥ aš -šarīʿa ("Esperit de la xaria"), ḥikmat at-tašrīʿ ("Saviesa de la legislació") i falsafat at-tašrīʿ ("Filosofia de la legislació").[97]

Van ser articulades clarament per primera vegada per al-Ghazali (m. 1111), el qual va argumentar que les Maqāṣid i la maṣlaḥa eren el propòsit general de Déu en revelar la llei divina, i que el seu objectiu específic era la preservació de cinc elements essencials del benestar humà: la religió, la vida, l'intel·lecte, la descendència i la propietat.[98]

Tot i que la majoria de juristes de l'època clàssica reconeixien la maṣlaḥa i les maqāṣid com a principis legals importants, tenien opinions diferents sobre el paper que havien de tenir en la llei islàmica.[92][94] Alguns juristes les consideraven justificacions auxiliars, limitades per les fonts textuals i el raonament analògic (qiyās).[92][99] Altres, en canvi, les consideraven una font de dret independent, els principis generals de la qual podien anul·lar inferències específiques basades en la lletra de les escriptures.[92][100] Considerar les maqāṣid i la maṣlaḥa com una font independent de la xaria, en lloc d'auxiliar, obre el camí per a la revisió crítica i la reorganització dels ahkam (decrets legals).[101] D'aquesta manera, determinades normes —incloses les penes de l'hudud, sovint criticades segons els valors actuals i considerades problemàtiques— es podrien substituir per unes de noves basades en els propòsits de la xaria i el benefici social. Abdallah bin Bayyah va més enllà amb un enfocament que prioritza el propòsit i el benefici entre les fonts de la xaria, i les declara el cor mateix de l'usul al-fiqh (jurisprudència islàmica).[101]

Mentre que aquest darrer punt de vista era defensat per una minoria de juristes clàssics, en l'època moderna ha estat reprès, sota diferents formes, per destacats estudiosos que han intentat adaptar la llei islàmica a les condicions socials canviants a partir del patrimoni intel·lectual de la jurisprudència tradicional.[92][69][93] Aquests autors van ampliar l'inventari de les maqāṣid per incloure-hi nous objectius de la xaria, com ara la reforma i els drets de les dones (en el cas de Raixid Ridà), la justícia i la llibertat (amb Mohammed al-Ghazali) o els drets humans i la dignitat (segons Yusuf al-Qaradawi).

Fonts de la jurisprudència islàmica

La jurisprudència islàmica utilitza diverses fonts de dret per elaborar el cos de la llei islàmica, les quals s'anomenen masdar (مصادر) o dalil (دليل).[102] L'erudit islàmic Rashid Rida (1865–1935 dC) enumera les quatre fonts bàsiques de la llei islàmica acordades per tots els musulmans sunnites: «Les fonts [conegudes] de legislació en l'islam són quatre: l'Alcorà, la sunna, el consens de la ummah i l'ijtihad dut a terme per juristes competents».[103] Tot i que la comprensió tradicional nega rotundament que l'Alcorà hagi pogut canviar (Al-Hijr: 9),[104] l'autenticitat dels hadits només es pot qüestionar a través de la cadena de narració, malgrat que alguns investigadors occidentals suggereixen que les fonts primàries també poden haver evolucionat.

L'Alcorà en l'islam, l'Alcorà es considera la font de dret més sagrada.[105] Segons els juristes clàssics tradicionals, els versicles que van ser revelats posteriorment podien restringir o abrogar (derogar) els versicles anteriors mitjançant el principi del nàsikh i el mansukh.[106] Per tant, determinar quins versicles s'han d'aplicar requereix un coneixement i unes habilitats específiques que corresponen als juristes experts en la matèria. La qüestió de si la sunna podia limitar l'Alcorà va continuar sent objecte de debat. Per la seva banda, les escoles jurídiques (madhahib de fiqh) són corrents d'interpretació que determinen les accions que els creients han de realitzar o evitar basant-se en l'Alcorà i els hadits. L'escola hanafi, per exemple, exigeix que perquè una acció es consideri un deure obligatori (fard), ha d'estar clarament ordenada a l'Alcorà d'acord amb els requisits lògics i gramaticals (com ara el destinatari, l'imperatiu i l'abast). Les disposicions que no compleixen estrictament aquesta condició es classifiquen com a wajib, fet que expressa un nivell inferior d'obligatorietat.[107] Finalment, algunes d'aquestes resolucions jurídiques (ahkam) poden reflectir una sobreinterpretació de les afirmacions, generalitzacions fora de context o una ampliació excessiva del seu abast original.

Una pàgina del manuscrit de Sanaa . Segons els alcorànics, era l'única font fiable de religió, preservada de la corrupció. Tanmateix, certs estudis alcorànics han portat a la proposta de tesis que alteren radicalment la narrativa tradicional sobre els seus orígens, desenvolupament i canonització.[note 7]

Un petit nombre de versicles de l'Alcorà tracten sobre normes generals de governança, herència, matrimoni, delictes i penes. Hi ha excepcions notables a algunes d'aquestes regles, com es mostra a la sura Al-Ahzab (33:49), les quals els juristes afirmen que eren específiques i exclusives per a Mahoma. Tot i que l'Alcorà no imposa un sistema d'administració legal específic, emfatitza el valor del costum en prop de quaranta versicles i ordena actuar amb justícia (An-Nahl, 16:90). D'aquesta manera, les pràctiques prescrites en el text sagrat es consideren reflexos d'interpretacions legals contextualitzades, tal com es pot observar clarament en institucions com el qisas (llei del talió) i la diya (preu de la sang).[111][112]

Així mateix, el següent fragment de l'Alcorà es considera la regla general sobre el testimoniatge en la jurisprudència islàmica per a afers civils com ara deutes o compres, excloent-ne l'àmbit penal: «Oh, creients! Quan contreieu un préstec per un període de temps determinat, comprometeu-lo per escrit [...] amb justícia. Crideu dos dels vostres homes com a testimonis. Si no es troben dos homes, un home i dues dones de la vostra elecció faran de testimonis, de manera que si una de les dones s'oblida, l'altra li ho pugui recordar» (Al-Baqarah, 2:282).[113] Finalment, les normes successòries també estan detallades a l'Alcorà, on s'especifiquen les quotes corresponents a determinats membres de la família (Al-Nisa, 4:11).[114]

Notes

[modifica]
  1. ↑ "...les característiques essencials de l'antiga jurisprudència mahoma, com la idea de la 'tradició viva' de les antigues escoles de dret [pràctiques locals de les primeres comunitats musulmanes]; un cos de doctrina comuna que expressa el primer esforç per sistematitzar; màximes legals que sovint reflecteixen una etapa lleugerament posterior, i un important nucli de tradicions legals... és segur dir que [aquesta] ciència jurídica mahomana va començar a la part posterior del període Umaiy[63]
  2. ↑ La llei islàmica no derivava directament de l'Alcorà, sinó que es desenvolupava... de les pràctiques populars i administratives sota les omeies, i aquesta pràctica sovint divergia de les intencions i fins i tot de la redacció explícita de l'Alcorà. Les normes derivades de l'Alcorà es van introduir en la llei mahoma gairebé invariablement en una etapa secundària.[64]
  3. ↑ En temps de Shafi'i, les tradicions del Profeta ja eren reconegudes com una de les bases materials de la llei mahomana. La seva posició en les antigues escoles de dret era, com hem vist, molt menys segura.[65] Another example is that an early major works of fiqh—Muwatta Imam Malik (edited by Shaibani)—contains 429 ahadith by Muhammad but 750 by the Sahabah Companions, Tabi'un Successors and others,[66] en contrast amb les obres posteriors d'al-Bukhari, musulmans, etc. que només contenen ahadith per Mahoma.
  4. ↑ "...moltes tradicions en les col·leccions clàssiques i d'altres es van posar en circulació només després de l'època de Shafi'i; el primer cos considerable de tradicions legals del Profeta es va originar cap a mitjans del segle II..."[67]
  5. ↑ La xaria és la primera de Quatre portes i el nivell més baix en el camí cap a Déu en Sufisme i en branques de l'Islam que estan influenciades pel sufisme, com Ismailism i Alawisme. Cal arribar de la xaria a Tariqa, d'allà a Ma'rifa i finalment a haqiqa. En cadascuna d'aquestes portes, hi ha 10 nivells que el dervish ha de passar a través.[74]
  6. ↑ "El que la teologia és per al cristià, la llei és per als musulmans."[80]referenciat a [81]
  7. ↑ Segons alguns investigadors com John Wansbrough i Yehuda D. Nevo[108] —associats al que més tard es coneixeria com l'escola revisionista dels estudis islàmics—, la canonització de l'Alcorà, mitjançant la unificació de «diversos textos anteriors» en un únic text estàndard i immutable i l'eliminació dels altres, es va produir al llarg d'un període d'aproximadament 200 anys. Sostenien que un mètode habitual dins la tradició islàmica consistia a legitimar una pràctica atribuint-la a una autoritat del passat que gaudia d'una gran acceptació popular. Això suggereix que els relats sobre la cancel·lació i la crema dels còdexs per part d'Uthman podrien referir-se, de fet, a una qüestió única que englobava diversos còdexs.[109] Si bé inicialment les lectures variants van ser menyspreades i criticades com a creacions humanes, cinc segles més tard aquestes lectures van ser santificades en vincular-les a una font divina.[110]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «The Sharīa, Sunni Islamic Law (Fiqh), and Legal Methods (Ilm Uṣūl al-Fiqh)». A: The Shari'a and Islamic Criminal Justice in Time of War and Peace. Cambridge: Cambridge University Press, 2014, p. 18–87. DOI 10.1017/CBO9781139629249.003. ISBN 9781139629249.
  2. 1 2 «British & World English: sharia». Oxford: Oxford University Press. Arxivat de l'original el 8 December 2015. [Consulta: 4 desembre 2015].
  3. ↑ Dahlén, 2003, chpt. 2a.
  4. ↑ «Xaria». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  5. ↑ «Xara, xaria o sharia?». Web. TERMCAT. [Consulta: 19 octubre 2014].
  6. ↑ «La xaria, la llei islàmica». 324cat. CCMA, 25-03-2002.
  7. ↑ País, Ediciones El. «Definición de sharia en EL PAÍS» (en castellà), 18-02-2014. [Consulta: 22 agost 2026].
  8. 1 2 «Islamic Law». A: John L. Esposito. The Oxford Dictionary of Islam. Oxford: Oxford University Press, 2014. Arxivat 3 de febrer 2017 a Wayback Machine.
  9. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 Vikør, 2014.
  10. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 Calder, 2009.
  11. ↑ "Customary law has also been an important part of Islamic law. It was used to resolve disputes that were not covered by sharia, and it also helped to adapt sharia to the needs of men in different societies and cultures." Islamic Law: An Introduction by John Esposito (2019) Esposito, John. Islamic Law: An Introduction. Oxford University Press, 2019. Page 31
  12. ↑ "Another key principle that the early Islamic jurists developed was the concept of urf, or customary law. Urf is the customary practices of a particular community. The early jurists recognized that urf could be used to supplement or complement Islamic law. For example, if there was no clear ruling on a particular issue in the Quran or hadith, the jurists could look to urf for guidance." The Oxford Handbook of Islamic Law; Emon, Anver M., and Rumee Ahmed, editors. The Oxford Handbook of Islamic Law. Oxford University Press, 2018. p. 25.
  13. 1 2 3 Dahlén, 2003, chpt. 4c.
  14. 1 2 Schneider, 2014.
  15. ↑ Twelver Shia jurisprudence does not recognize the use of qiyas, but relies on reason (ʿaql) in their place.[13][14]
  16. 1 2 3 4 John L. Esposito, Natana J. DeLong-Bas (2001), Women in Muslim family law Arxivat 19 October 2017 a Wayback Machine., p. 2. Syracuse University Press, ISBN 978-0815629085. Quote: "... by the ninth century, the classical theory of law fixed the sources of Islamic law at four: the Quran, the Sunnah of the Prophet, qiyas (analogical reasoning), and ijma (consensus)."
  17. ↑ Corinna Standke. Sharia – The Islamic Law. GRIN Verlag, 30 August 2008, p. 4–5. ISBN 978-3-640-14967-4.
  18. ↑ Coulson i El Shamsy, 2019.
  19. ↑ Hallaq, 2010, p. 145.
  20. ↑ «The System of Rule in Islam», 20-06-2010. Arxivat de l'original el 8 November 2023. [Consulta: 8 novembre 2023].
  21. ↑ Robert G. Hoyland: In God's Path. The Arab Conquests and the Creation of an Islamic Empire (2015)
  22. ↑ Patricia Crone / Martin Hinds: God's Caliph: Religious Authority in the First Centuries of Islam (1986)
  23. ↑ «Sharia - EcuRed» (en castellà). [Consulta: 22 agost 2026].
  24. ↑ Bramon, Dolors «¿Què és això que en diuen xaria?». El Periodico, 19-05-2009.
  25. ↑ Entrada "islam." Microsoft® Études 2007 [DVD]. Microsoft Corporation, 2006.
  26. ↑ Ziadeh, Farhat J. «Uṣūl al-fiqh». A: John L. Esposito. The Oxford Encyclopedia of the Islamic World (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 2009. ISBN 978-0-19-530513-5.
  27. ↑ Rourera, Mireia «Dolors Bramon: 'Sovint la xaria contradiu la doctrina de l'Alcorà'». El Punt Avui, 18 març 2017, p. 16.
  28. ↑ Mehmet Erdoğan. «Islamic Law and Change: Constants and Variables». Arxivat de l'original el 30 November 2024.
  29. ↑ Amanat, 2009: "Muslim fundamentalists [...] claim that Shari'a and its sources [...] constitute a divine law that regulates all aspects of Muslim life, as well as Muslim societies and Muslim states [...]. Muslim modernists, [...] on the other hand, criticize the old approaches to Shari'a by traditional Muslim jurists as obsolete and instead advocate innovative approaches to Shari'a that accommodate more pluralist and relativist views within a democratic framework."
  30. 1 2 Russo, Maria Sole «Clash between Sharia law and human rights in light of PACE Resolution 2253 – Ius In Itinere» (en italià). Ius In Itinere, 15-10-2019.
  31. ↑ An-Na'im, Abdullahi A. «Islamic Foundations of Religious Human Rights». A: Witte, John. Religious Human Rights in Global Perspective: Religious Perspectives. BRILL, 1996, p. 337–59. ISBN 978-9041101792.
  32. ↑ Hajjar, Lisa «Religion, State Power, and Domestic Violence in Muslim Societies: A Framework for Comparative Analysis». Law & Social Inquiry, vol. 29, 1, 2004, p. 1–38. DOI: 10.1111/j.1747-4469.2004.tb00329.x. ISSN: 0897-6546. JSTOR: 4092696.
  33. ↑ Al-Suwaidi, J. (1995). Arab and western conceptions of democracy; in Democracy, war, and peace in the Middle East (Editors: David Garnham, Mark A. Tessler), Indiana University Press, see Chapters 5 and 6; ISBN 978-0253209399[Pàgina?]
  34. ↑ Mölzer, Andreas. «Interrogazione parlamentare | Limitazione dei diritti umani conseguente alla sharia | E-001463/2011 | Parlamento Europeo» (en italià). www.europarl.europa.eu. [Consulta: 18 maig 2025].
  35. ↑ «L'Europa deve bandire la Sharia» (en italià), 07-09-2014. [Consulta: 19 setembre 2025].
  36. ↑ «La Sharia è già in Italia. Va messa al bando con una legge. E' contro la Costituzione e il diritto italiano. – Il blog di Carlo Franza». blog.ilgiornale.it. [Consulta: 19 setembre 2025].
  37. ↑ «Council of Europe: Can Sharia Law Prevail Human Rights?» (en anglès). European Centre for Law and Justice, 08-02-2017. [Consulta: 21 maig 2025].
  38. ↑ «Sharia law incompatible with human rights legislation, Lords say» (en anglès). The Guardian, 23-10-2008.
  39. ↑ Otto, 2008, p. 19.
  40. ↑ Mayer, 2009.
  41. 1 2 3 4 Calder i Hooker, 2007, p. 321.
  42. ↑ «Surah Al-Jathiyah — Full Surah, Read, Listen and Study» (en anglès). [Consulta: 27 setembre 2026].
  43. ↑ «Surah Al-Ma'idah — Full Surah, Read, Listen and Study» (en anglès). [Consulta: 27 setembre 2026].
  44. ↑ Hindoglu, Artin. «شرع». A: Hazine-i lûgat ou dictionnaire abrégé turc-français. Vienna: F. Beck, 1838.
  45. ↑ Redhouse, James W.. «شرع». A: A Turkish and English Lexicon. Constantinople: A. H. Boyajian, 1890.
  46. ↑ Yılmaz, Derya. Destân-Yûsuf, Süheyl-ü Nev-Bbahâr ve Vesiletün-Necât Eserlerinde Geçen Dini Terimler, 2024, p. 271.: "şerʿ /şeriʿ: (Ar.) Şeriat, İslam şeriatı, Peygamberin bildirdiği kurallar."
  47. ↑ Korkmaz, Şenol «Eski Anadolu Türkçesi Dönemine Ait Bir Hikâye: Aksaraylı Îsâ: Hikâyet-i Şuhmâ [06 Mil Yz A 6823/2]». Journal of Old Turkic Studies, vol. 4, 1, 2020, p. 133.: "şeriʿ (< Ar. şerʿ) Allah'ın emri, dinin kuralları, şeriat."
  48. ↑ «Corps de Droit Ottoman». Law Quarterly Review. Stevens and Sons, vol. 21, 10-1905, p. 443–44., Number LXXXIV "The religious law of the Sheri, of which the ultimate source is the Koran,[...]" – A review of Corps de Droit Ottoman
  49. ↑ Strauss, Johann. «A Constitution for a Multilingual Empire: Translations of the Kanun-ı Esasi and Other Official Texts into Minority Languages». A: Herzog, Christoph. The First Ottoman Experiment in Democracy, 2010, p. 21–51. (info page on book Arxivat 20 September 2019 a Wayback Machine. at Martin Luther University) // Cited: (PDF p. 41/338) // ""Chéri" may sound ambiguous in French but the term, used in our context for Islamic law (Turkish: şer'(i), is widely used in the legal literature at that time."
  50. ↑ Calder i Hooker, 2007, p. 326.
  51. ↑ Weiss, Bernard G. (1998). The Spirit of Islamic Law. Athens, Georgia: University of Georgia Press. p. 17. ISBN 978-0820319773.
  52. ↑ Abdal-Haqq, Irshad (2006). Understanding Islamic Law – From Classical to Contemporary (edited by Aminah Beverly McCloud). Chapter 1 Islamic Law – An Overview of its Origin and Elements. AltaMira Press. p. 4.
  53. ↑ Ullmann, M. Wörterbuch der griechisch-arabischen Übersetzungen des neunten Jahrhunderts, 2002, p. 437. «Rom. 7: 22: 'συνήδομαι γὰρ τῷ νόμῳ τοῦ θεοῦ' is translated as 'أني أفرح بشريعة الله'»
  54. ↑ Calder i Hooker, 2007, p. 323.
  55. ↑ Bir şer‘iyet vardır, bir de meşruiyet. Şer‘iyet, bir hükmün İslam’daki varlığını, hükmün bir ayette, hadiste var olması şer‘iliğini ifade eder. Yasal olan şer‘idir. Adil olan meşrudur. Her şer‘î olan meşru değildir. Her meşru olan şer‘îdir.....Görmez, bu teorik ayrımı kölelik, eşin dövülmesi, müellefe-i kulûba zekât verilmesi, hırsızlık cezasının uygulanması ve Ehl-i kitap kadınlarla evlenme gibi örnekler üzerinden somutlaştırmaktadır. Ona göre bunların bir kısmı naslarda yer aldığı için “şer‘î” olmakla birlikte adalet ve maslahat açısından her zaman “meşru” olmayabilir. Hz. Ömer’in bazı uygulamaları da bu meşruiyet anlayışının örnekleri olarak sunulmaktadır.https://www.yavuzkoktas.com/mehmet-gormezin-serilik-mesruluk-ayrimina-dair-bir-degerlendirme/
  56. ↑ Forte, David F. «Islamic Law; the impact of Joseph Schacht». Loyola Los Angeles International and Comparative Law Review, vol. 1, 1978, p. 8.
  57. ↑ Schacht, Joseph. The Origins of Muhammadan Jurisprudence. Oxford University Press, 1950.
  58. ↑ Ahmed, Leila. Women and Gender in Islam. New Haven: Yale University Press, 1992, p. 15.
  59. ↑ El Guindi, Fadwa. Hijab. The Oxford Encyclopedia of the Islamic World, 2009. DOI 10.1093/acref/9780195305135.001.0001. ISBN 9780195305135.
  60. ↑ KIRAZLI, SADIK Islamic Studies, 50, 1, 2011, p. 25–53. ISSN: 0578-8072. JSTOR: 41932575.
  61. ↑ «Full text of "Narratives Of Islamic Origins The Beginnings Of Islamic Historical Writing"». archive.org. [Consulta: 27 juliol 2026].
  62. ↑ Brown, Daniel W. Rethinking tradition in modern Islamic thought. Cambridge University Press, 1996, p. 18–24. ISBN 978-0521570770.
  63. ↑ Schacht, Joseph. The Origins of Muhammadan Jurisprudence. Oxford University Press, 1959, p. 190.
  64. ↑ Schacht, Origins, p. 224
  65. ↑ Schacht, Joseph. The Origins of Muhammadan Jurisprudence. Oxford University Press, 1959, p. 40.
  66. ↑ Schacht, Joseph. The Origins of Muhammadan Jurisprudence. Oxford University Press, 1959, p. 22.
  67. ↑ Schacht, Joseph. The Origins of Muhammadan Jurisprudence. Oxford University Press, 1959, p. 4.
  68. 1 2 Jokisch, 2015.
  69. 1 2 3 Ziadeh, 2009.
  70. ↑ Rabb, 2009b.
  71. 1 2 Lapidus, 2014, p. 125.
  72. ↑ Donner, Fred McGraw. Narratives of Islamic Origins: The Beginnings of Islamic Historical Writing (en anglès). Darwin Press, 1998. ISBN 978-0-87850-127-4.
  73. ↑ Hallaq, 2009a, p. 31–35.
  74. ↑ Sevim, Erdem «Path to the Universal Self in Haji Baktash Walî: Four Doors – Forty Stations». Spiritual Psychology and Counseling. Association for Spiritual Psychology and Counseling, vol. 1, 2, 01-10-2016. DOI: 10.12738/spc.2016.2.0014. ISSN: 2458-9675.
  75. ↑ J. Pedersen, "The Islamic Preacher: Wā'iẓ, Mudhakkir, Qāṣṣ", Goldziher Memorial Volume, 1948, ss. 226–251
  76. ↑ Album, Bates i Floor, 2012.
  77. ↑ Otto, 2008, p. 9–10.
  78. ↑ «Full text of "Narratives Of Islamic Origins The Beginnings Of Islamic Historical Writing"». Archive.org. [Consulta: 18 juliol 2026].
  79. ↑ Lewis, Bernard. The Middle East, a brief history of the last 2000 years. NY: Simon and Schuster, 1995, p. 223. ISBN 978-0684832807.
  80. ↑ Smith, W. Islam in Modern History, 1957, p. 57.
  81. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs anomenades "Forte-1978-2"
  82. ↑ Jackson, Sherman A. Islamic Law and the State: The Constitutional Jurisprudence of Shihāb al-Dīn al-Qarāfī. Leiden: E.J. Brill, 1996.
  83. ↑ «Legal acts are valid when they fulfill all the essential requirements (arkān), causes, conditions and hindrances. They are void when any of these is lacking or deficient.». Arxivat de l'original el 12 March 2024.
  84. ↑ So, it was in this way that the Ummah, those who had not become involved with either the Shi'ah or the Khawarij, was divided into two groups, Ahl al Hadith and Ahl al Ra'i; and the conflict between them intensified.https://www.iefpedia.com/english/wp-content/uploads/2009/11/USUL-FIQH.pdf
  85. ↑ Blankinship (2008, p. 53)
  86. 1 2 Mirzaee, A. (2012). 'Decline of Mu'tazilite Thought: The Heritage of Conflict between Ahl Al-Hadith and Mu'tazilites', Journal of Seven Heavens, 14(54), pp. 7–26
  87. ↑ «The Mihna. Deconstruction and reconsideration of the Mu'tazilite role in the "Inquisition». Arxivat de l'original el 12 March 2024. [Consulta: 12 març 2024].
  88. ↑ Taareq Oubrou. «Coran créé ou incréé». Arxivat de l'original el 12 March 2024. [Consulta: 12 març 2024].
  89. 1 2 Hallaq, 2009a, p. 15.
  90. ↑ Kamali, 1999, p. 121–22.
  91. ↑ Naseem Rafiabadi, Hamid. Emerging From Darkness: Ghazzali's Impact on the Western Philosophers. New Delhi: Sarup & Sons, 2002, p. 293. ISBN 81-7625-310-3.
  92. 1 2 3 4 5 Duderija, 2014, p. 2–6.
  93. 1 2 Brown, 2009.
  94. 1 2 Gleave, 2012.
  95. ↑ Al-Ghazālī: al-Mustaṣfā min ʿilm al-ʾuṣūl. Ed. Aḥmad Zakī Ḥammād. SIDRA, Riad, 2009?. S. 328. ([{{{url}}} Xaria] a Internet Archive).
  96. ↑ Abdeljelil: "Die Maximen der islamischen Jurisprudenz". 2014, S. 68–70.
  97. ↑ Kurnaz: Der Diskurs über maqāṣid aš-šarīʿa. 2014, S. 92.
  98. ↑ Opwis, 2007, p. 65.
  99. ↑ Opwis, 2007, p. 66–68.
  100. ↑ Opwis, 2007, p. 68–69.
  101. 1 2 «Translation of the Holy Quran: A Call for Standardization». Arxivat de l'original el 25 March 2024.
  102. ↑ Mutahhari, Morteza. «Jurisprudence and its Principles». Tahrike Tarsile Qur'an. [Consulta: 26 juliol 2008].
  103. ↑ Rashīd Riḍā, Muhammad. The Muhammadan Revelation. Alexandria, VA: Al-Saadawi Publications, 1996, p. 127. ISBN 1-881963-55-1.
  104. ↑ Classical jurists held its "textual integrity" to be beyond doubt on account of it having been handed down by many people in each generation, which is known as "recurrence" or "concurrent transmission" (tawātur).Ziadeh 2009Hallaq 2009a, pàg. 16–18Dahlén 2003, chpt. 4b
  105. ↑ Hallaq, 2009a, p. 16–18.
  106. ↑ Burton, Islamic Theories of Abrogation, 1990: pp. 43–44, 56–59, 122–124
  107. ↑ Ebrahim, Mufti. «Albalagh.net». Albalagh.net, 28-04-2002. Arxivat de l'original el 16 January 2019. [Consulta: 29 gener 2019].
  108. ↑ «Crystallization of the Quran: an analysis of John Wansbrough’s theory». Arxivat de l'original el 2026-04-23.
  109. ↑ La majoria de les explicacions identifiquen els set aḥruf amb dialectes àrabs, tot i que una minoria els identifica com a categories de material alcorànic. Dutton 2012, pàg. 26.
  110. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs anomenades "auto"
  111. ↑ «Conflict and Conflict Resolution in the pre-Islamic Arab Society | SADIK KIRAZLI | download». Arxivat de l'original el 29 January 2022. [Consulta: 31 gener 2022].
  112. ↑ Tahir Wasti. «The Application of Islamic Criminal Law in Pakistan». ndl.ethernet.edu.et.
  113. ↑ «Surah Al-Baqarah – 282» (en anglès). Quran.com. [Consulta: 16 desembre 2024].
  114. ↑ Powers, David S. Arab Law Quarterly, 8, 1, 1993, p. 13–29. DOI: 10.1163/157302593X00285. JSTOR: 3381490.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Xaria
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Xaria&oldid=38914238»