Programa de televisió
Un programa de televisió és una unitat de contingut audiovisual destinada a formar part de la programació televisiva d'un canal o del catàleg d'un servei de vídeo a la carta. Pot consistir, entre altres continguts, en un informatiu, una obra de ficció, un documental, un concurs o la retransmissió d'un esdeveniment. El concepte no depèn d'una durada determinada ni del sistema de distribució, que pot ser la televisió terrestre, la televisió per satèl·lit, la televisió per cable o la televisió per Internet.[1]
Els programes es poden produir i emetre en directe, enregistrar per a una emissió posterior o oferir sota demanda. Aquestes modalitats no són excloents: un programa emès en directe pot conservar-se i posar-se posteriorment a disposició del públic.[2] El visionament tampoc no es limita al televisor, ja que els continguts televisius poden consumir-se en ordinadors, tauletes i telèfons intel·ligents.[3]
Gèneres i formats
[modifica]_01.jpg)
Els gèneres televisius són categories que agrupen programes segons convencions de contingut, expressió i relació amb el públic. La seva classificació no és fixa: les categories es transformen històricament i poden combinar-se en un mateix programa. En els estudis televisius, l'anàlisi dels gèneres comprèn tant les característiques dels continguts com les pràctiques de la indústria i les interpretacions de l'audiència.[4]
El format descriu l'organització concreta d'un programa i els elements que en permeten la reproducció, com ara l'estructura, les regles, els personatges, l'escenografia o els procediments de producció. En el comerç internacional de formats, aquests elements permeten crear adaptacions d'un mateix concepte per a diferents mercats. La Format Recognition and Protection Association (FRAPA) proposa una definició basada en aquest conjunt d'elements repetibles, tot assenyalant que no hi ha una definició jurídica universalment acceptada de format televisiu.[5]
Ficció
[modifica]La ficció televisiva comprèn les sèries dramàtiques i còmiques, les comèdies de situació, els serials, les minisèries i els telefilms. Aquestes formes poden desenvolupar continguts policíacs, d'aventures, de ciència-ficció o d'altres gèneres narratius. La ficció també pot realitzar-se mitjançant animació.[6] Les pel·lícules cinematogràfiques incorporades a la programació es consideren igualment programes televisius, encara que no s'hagin produït originàriament per a aquest mitjà.[1]
En les sèries de ficció, la narració pot ser episòdica, amb trames que es resolen principalment dins de cada capítol, o serialitzada, amb històries que continuen al llarg de diversos episodis. També hi ha formes que combinen una trama pròpia de cada capítol amb arcs narratius de més durada.[7]
Actualitat
[modifica]Els informatius presenten i contextualitzen els fets d'actualitat. Poden combinar notícies, connexions en directe, entrevistes, reportatges i cròniques. El reportatge desenvolupa un tema amb més amplitud que una notícia breu, mentre que l'entrevista incorpora el testimoni o les explicacions d'una persona. Aquests recursos es poden integrar en un informatiu o constituir l'eix d'un programa propi.[8]
Documentals
[modifica]Els documentals i els programes educatius o divulgatius tracten qüestions de la realitat, del coneixement o de la vida quotidiana. La programació també inclou espais de servei, religiosos i adreçats a la infància. Aquestes categories poden coincidir amb altres gèneres: el públic destinatari i la finalitat educativa constitueixen criteris de classificació diferents dels emprats per distingir una comèdia d'un documental.[6][4]
Entreteniment
[modifica]La programació d'entreteniment inclou concursos, programes d'entrevistes, programes nocturns, espais musicals, espectacles de varietats, cerimònies de premis i telerealitat.[6] Els programes poden barrejar aquests elements, de manera que les fronteres entre els gèneres resulten permeables.[4]
Esports
[modifica]Els programes esportius inclouen la cobertura de competicions i altres continguts relacionats amb l'esport. La producció d'una retransmissió comprèn la planificació de la cobertura, la ubicació de les càmeres, els comentaris, la realització i, quan correspon, l'edició del material enregistrat.[9]
Producció
[modifica].jpg)
La producció d'un programa de televisió comprèn els processos creatius, organitzatius i tècnics necessaris per elaborar-lo i preparar-ne la difusió. En la producció de ficció es distingeixen les fases de desenvolupament, preproducció, rodatge, postproducció i explotació o emissió.[10] L'organització concreta depèn del tipus de programa i de les seves necessitats de personal, equipament i calendari.[11]
Preproducció
[modifica].jpg)
Durant el desenvolupament es concreta el projecte. En les sèries de ficció, aquesta fase pot incloure una bíblia de la sèrie, que descriu les característiques de la proposta, i un episodi pilot. Aquests materials serveixen de base per planificar la producció, determinar el sistema d'enregistrament i elaborar el calendari i el pressupost.[10]
La preproducció transforma el projecte en un pla de treball. S'hi determinen les localitzacions o els estudis, els decorats, els recursos tècnics i les necessitats de personal. El guió desenvolupa el contingut, mentre que l'escaleta ordena els blocs, les intervencions i els materials audiovisuals, amb les indicacions necessàries per a la realització.[12]
L'equip de producció organitza les contractacions, les convocatòries i els assajos, coordina els proveïdors i controla les despeses. També gestiona els drets necessaris per incorporar continguts de tercers i prepara la documentació administrativa del projecte.[11]
Realització
[modifica]
La realització coordina la captació de les imatges i el so. En una producció multicàmera, diverses càmeres cobreixen simultàniament l'acció i el control de realització selecciona els plans que formen la seqüència del programa. Aquesta tasca es combina amb la incorporació de vídeos, rètols, música i altres fonts sonores, i amb la coordinació de les persones que intervenen en pantalla.[12]
En els programes en directe, aquesta coordinació s'efectua durant l'emissió i requereix controlar les durades i adaptar-se a les incidències. En els programes enregistrats, el material obtingut pot passar posteriorment per un procés de muntatge.[12]
Postproducció
[modifica]La postproducció inclou el muntatge de les imatges, l'edició i la mescla del so i, quan el programa ho requereix, la incorporació de grafismes, animacions i efectes. Abans del lliurament es comproven la qualitat tècnica i narrativa del resultat i l'adequació del màster a les especificacions del canal de difusió. La finalització també comporta organitzar i conservar els materials i la documentació de la producció.[11]
Programació
[modifica]En la televisió lineal, els programes s'ordenen en una graella amb horaris d'emissió. En els serveis a la carta, formen part d'un catàleg i l'usuari decideix quin contingut vol veure i quan.[1] La programació té en compte el públic potencial, les franges horàries, els recursos disponibles i els objectius comercials o de servei públic de l'emissora.[12]
Cal distingir el directe del visionament simultani d'una emissió: un programa prèviament enregistrat també es pot veure en l'horari en què el canal el transmet. El visionament posterior pot fer-se mitjançant una gravació domèstica o un servei de recuperació de programes en línia.[13] La redifusió és una nova emissió d'un contingut ja transmès, i no un gènere televisiu.[2]
Audiència
[modifica]L'audiència d'un programa es pot expressar amb indicadors diferents. L'audiència mitjana estima el nombre de persones que el veuen durant la seva durada; la quota de pantalla expressa la proporció del públic que el segueix respecte del conjunt de persones que miren televisió en el mateix període.[14]
Els sistemes de mesurament poden incorporar el consum posterior a l'emissió i el visionament en diferents pantalles. Per això, les dades depenen de l'interval temporal, els dispositius i les modalitats de consum que inclogui cada mesurament.[13][3]
Història
[modifica]
Primitivisme
[modifica]Els primers programes televisius van incorporar formes d'espectacle procedents del teatre, la ràdio i el cinema. Les emissions experimentals i la primera programació regular de la BBC, iniciada a Alexandra Palace el novembre de 1936, incloïen actuacions musicals, varietats, representacions teatrals i demostracions de cuina. Aquests continguts mostren com la televisió adaptava espectacles i pràctiques ja existents a un mitjà destinat al públic domèstic.[15]
El directe va condicionar durant dècades la producció televisiva. A mitjan dècada de 1950, la major part dels programes encara s'emetien en directe, fet que exigia assajos, coordinació dels equips i ajustos dels horaris quan un esdeveniment s'allargava o acabava abans del previst.[16]
Enregistrament
[modifica]L'enregistrament va permetre separar progressivament la producció del moment de l'emissió. Abans de la generalització del vídeo, es podien produir continguts en pel·lícula cinematogràfica o conservar emissions mitjançant l'enregistrament de la imatge d'una pantalla sobre pel·lícula. La BBC va utilitzar amb èxit aquest segon procediment el 1947.[2]
La introducció dels magnetoscopis professionals va transformar aquests processos. El 1956, Ampex va presentar un sistema d'enregistrament de vídeo que la cadena estatunidenca CBS va utilitzar en una emissió el 30 de novembre d'aquell any. L'adopció del vídeo va facilitar la preparació anticipada dels programes i va reduir la dependència de la producció en directe.[16]
La possibilitat de conservar els programes també va permetre tornar-los a emetre. Tanmateix, la reutilització de les cintes per estalviar costos va provocar la pèrdua de nombrosos enregistraments, com va succeir amb una part de les primeres produccions de la BBC.[2]
Evolució de la ficció
[modifica]Les formes narratives també es van transformar. En l'estudi de la televisió estatunidenca, Jason Mittell identifica, des de la dècada de 1990, el desenvolupament de sèries que combinen històries pròpies de cada episodi amb trames que continuen al llarg de diversos capítols. Produccions com The X-Files i The Sopranos exemplifiquen aquesta combinació, que l'autor analitza amb el concepte de "complexitat narrativa". Els canals per cable, entre els quals HBO, van contribuir a la difusió d'aquestes formes de ficció.[17]
Vídeo a la carta
[modifica]L'expansió dels aparells de vídeo domèstics, a partir de finals de la dècada de 1970, va permetre als espectadors enregistrar programes i veure'ls fora de l'horari d'emissió. També va obrir un mercat de comercialització de produccions televisives en vídeo.[2]
Posteriorment, els enregistradors digitals i els serveis de vídeo a la carta van ampliar les possibilitats d'accés als continguts. Els serveis de recuperació de programes, com el BBC iPlayer, posat en funcionament el 2007, van facilitar el visionament posterior sense necessitat d'una gravació domèstica. La distribució per Internet també va permetre oferir catàlegs de produccions noves i d'arxiu.[2] Aquestes modalitats conviuen amb les emissions en directe, que mantenen un paper destacat en la cobertura de grans esdeveniments.[16]
Referències
[modifica]- 1 2 3 «Ley 13/2022, de 7 de julio, General de Comunicación Audiovisual» (en castellà). Boletín Oficial del Estado, 08-07-2022. [Consulta: 9 octubre 2026].
- 1 2 3 4 5 6 White, James. «A short history of television recording» (en anglès). National Science and Media Museum, 27-10-2021. [Consulta: 9 octubre 2026].
- 1 2 «Dovetail Fusion» (en anglès). Barb. [Consulta: 9 octubre 2026].
- 1 2 3 Mittell, Jason. Genre and Television: From Cop Shows to Cartoons in American Culture (en anglès). Routledge, 2004.
- ↑ «FAQ» (en anglès). Format Recognition and Protection Association. [Consulta: 9 octubre 2026].
- 1 2 3 «Genres» (en anglès). Television Academy Foundation. [Consulta: 9 octubre 2026].
- ↑ Mittell, Jason. «Complexity in Context» (en anglès). Complex TV: The Poetics of Contemporary Television Storytelling. MediaCommons Press. [Consulta: 9 octubre 2026].
- ↑ «TVE» (en castellà). Manual de estilo de RTVE. [Consulta: 9 octubre 2026].
- ↑ Owens, Jim. Television Sports Production (en anglès). 6a. Routledge.
- 1 2 «Producción de ficción audiovisual» (en castellà). Instituto RTVE, 17-07-2017. [Consulta: 9 octubre 2026].
- 1 2 3 «Real Decreto 1681/2011, de 18 de noviembre, por el que se establece el título de Técnico Superior en Producción de audiovisuales y espectáculos y se fijan sus enseñanzas mínimas» (en castellà). Boletín Oficial del Estado, 16-12-2011. [Consulta: 9 octubre 2026].
- 1 2 3 4 «Real Decreto 1680/2011, de 18 de noviembre, por el que se establece el título de Técnico Superior en Realización de proyectos audiovisuales y espectáculos y se fijan sus enseñanzas mínimas» (en castellà). Boletín Oficial del Estado, 16-12-2011. [Consulta: 9 octubre 2026].
- 1 2 «Data delivery» (en anglès). Barb. [Consulta: 9 octubre 2026].
- ↑ «Barb Glossary» (en anglès). Thinkbox. [Consulta: 9 octubre 2026].
- ↑ Medhurst, Jamie. «‘Here’s Looking at You’: Entertainment on the pre-war television service» (en anglès). Alexandra Palace, 04-07-2022. [Consulta: 9 octubre 2026].
- 1 2 3 «Introduction to the video recorder» (en anglès). National Science and Media Museum, 05-04-2011. [Consulta: 9 octubre 2026].
- ↑ Mittell, Jason. «Complexity in Context» (en anglès). Complex TV: The Poetics of Contemporary Television Storytelling. MediaCommons Press, 13-03-2012. [Consulta: 9 octubre 2026].