Vés al contingut

Pietro Nardini

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article (o aquesta secció) necessita alguna millora en els enllaços interns.
Falta enllaçar les paraules més significatives als articles corresponents
Plantilla:Infotaula personaPietro Nardini
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement12 abril 1722 Modifica el valor a Wikidata
Liorna (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort7 maig 1793 Modifica el valor a Wikidata (71 anys)
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, violista Modifica el valor a Wikidata
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsGiuseppe Tartini Modifica el valor a Wikidata
AlumnesPhilippe Manfredi, Giovanni Francesco Giuliani (en) Tradueix i Franz Joseph Otter Modifica el valor a Wikidata
InstrumentViolí Modifica el valor a Wikidata
Spotify: 1Q1t0pwZLsseirmN15wsD2 Musicbrainz: 3c729187-c1ea-4599-96dc-9f7a5f840898 Discogs: 1026736 IMSLP: Category:Nardini,_Pietro Modifica el valor a Wikidata

Pietro Nardini (Liorna (Toscana), 12 d'abril, 1722[1][2] – Florència (Toscana), 7 de maig, 1793), va ser un compositor i violinista italià.

Biografia

[modifica]

Activitats a Livorno
Es coneix poc dels seus primers estudis a Liorna, però no es poden excloure les classes amb mestres influents com els violinistes Antonio Del Bravo, Francesco Galeotti i Francesco Puccini o l'organista de Sant Joan Battista, Leonardo Cini.[3][4] Als 12 anys va anar a Pàdua per estudiar amb Giuseppe Tartini[3][5] i ja als 14 anys era instrumentista de l'estat de Lucca per a la Festa de Santa Croce.[5] No se sap fins a quin punt aquestes assignacions van afectar el seu aprenentatge a Padua amb Tartini, però és segur que les seves estades amb el mestre van durar fins al 1740,[3] any en què la seva posició a Lucca va pujar (va esdevenir principal instrumentista).[3][3] Sens dubte va ser mestre de Filippo Manfredi a Liorna[3] (mentre que la seva relació didàctica amb Giuseppe Cambini[5] i Gaetano Brunetti[3] és menys segura. com a part d'un període intens d'ensenyament (hi ha notícies d'almenys una dotzena dels seus alumnes)[3] i de concerts públics i privats que el van veure implicat com una estrella emergent del violí:[6] període del qual, però, hi ha poca evidència documental.[6] Alguns creuen que en aquest període va viatjar extensament per Europa,[6] d'altres indiquen que va estar gairebé sempre a Liorna, una ciutat rica en estímuls, on en els mateixos anys també van treballar Charles-Antoine Campion (el seu futur cap a la cort de Florència) i els llibretistas Giovanni De Gamerra i Marco Cutellini.[6]

Treball a Europa i el Quartet Toscan

[modifica]

En qualsevol cas, les activitats realitzades en aquest període van culminar amb la seva presència, a Viena el 1760, a les festes pel matrimoni del futur Josep II amb Isabel de Borbó-Parma.[5][6] L'èxit a Viena el va portar a ser contractat per Niccolò Jommelli a Stuttgart,[6] on va romandre tres anys (1762–1765) i on va ser escoltat per un entusiasta Leopold Mozart.[5][3][7] Al final de breus estades a Brunswick, Dresden i de nou a Viena (entre març de 1765 i maig de 1766)[6][3][7] va tornar a Liorna, i probablement va ser en aquest període que va participar en la llegendària Quartet toscà, una formació també composta per Luigi Boccherini, Filippo Manfredi i Giuseppe Cambini, del qual, però, no hi ha proves històriques segures.[8][9]

A Florència

[modifica]

El 1770 va esdevenir director de música a la cort de Florència, on va romandre la resta de la seva vida.[5][6][7] Allà va col·laborar amb grans músics (el seu principal a la capella de la cort era un vell conegut de Liorna, Campion i el superintendent de música era Eugène de Ligniville),[10] va ensenyar (almenys trenta dels seus alumnes a Florència,[7][11] incloent-hi Václav Pichl,[12][13] Giovanni Francesco Giuliani,[14] Bartolomeo Campagnoli[15] i Francesco Vaccari),[16] i va rebre l'aplaudiment de molts oients rics i influents: un dels més eufòrics va ser Charles Burney,[5][6][17] que va inaugurar la llegenda que Nardini era present al llit del seu estimat mestre Tartini el 1770, un rumor no recolzat per cap evidència documental.[3] Gràcies a la seva obra florentina, va actuar a Nàpols (a la cort de Ferran I de les Dues Sicílies a Posillipo,[6][3] Pisa (el 1784 per a una visita de Josep II)[6] i a Roma, on va tocar per a la coronació de Corilla Olímpica a l'Acadèmia d'Arcàdia (una societat en la qual estava inclòs, sota el nom de Terpander Lacedaemonian).[7][3] Es va fer amic proper de Corilla (van intercanviar moltes cartes i en el seu testament Nardini li va deixar una valuosa caixa d'or)[3] i potser també gràcies a ella va obtenir la bona voluntat de les acadèmies florentines (tocava per als Ingegnosi i els Armonici), que també va ser seguida per la dels alts càrrecs diplomàtics (va participar en les festes privades de molts ambaixadors),[3][18] potser afavorits per la seva probable afiliació amb la maçoneria.[19] Va deixar de tocar als 70 anys, el 1790,[20] però va continuar treballant a la capella fins a la seva mort.[21] Va ser enterrat al Claustre de Sant'Antonino a San Marco i el seu cos va ser traslladat a un ossari a Trespiano el 1969.[3] A principis del segle XIX es va esculpir un cenotafi en el seu honor per col·locar-lo a Santa Croce: primer col·locat al costat del bust d'Antonio Cocchi, es va traslladar per fer lloc al Monument de Canova a Vittorio Alfieri, a la Capella Capponi i després de nou al Claustre dels Morts i finalment a la Galeria de Sepulcros Romàntics on actualment es troba.[22]

Estil i sort

[modifica]

Admirat pels seus contemporanis com l'hereu número u de Tartini, era estimat per la seva dolçor en la fraseig (Schubart el va anomenar «el violinista de l'amor»),[23] i per la seva preferència pel cantabile i l'expressivitat en lloc de la virtuositat buida.[3][7] La juxtaposició amb Tartini ha penalitzat una lectura crítica honesta de la seva obra, sovint etiquetada com una simple extensió, o pura imitació, de la del mestre.[3] Només recentment s'ha destacat la seva originalitat harmònica i formal, i les seves poques, però molt interessants, composicions no per a violí (per exemple, les seves sonates per a flauta) han estat estudiades en profunditat.[3][6]

Obres i fonts

[modifica]

La seva obra és gairebé íntegrament per a violí (molts concerts, solos, duets, sonates, romanços),[7] excepte algunes obertures (en què és evident la influència de Jommelli,[6] 6 quartets, 8 trios, alguns duets per a viola, un concert per a viola d'amore,[24] 6 sonates per a flauta,[6] i 4 composicions per a clavicèmbal[25] i un himne per a Santa Anna per a dues veus que s'han conservat en una sola còpia manuscrita a la Biblioteca Palatina de Parma.[26]

Autògrafs

[modifica]

Fins ara, no s'ha rebut cap autògraf segur de Nardini.[27] Els catàlegs antics de biblioteques marquen quatre composicions com a autògrafs que, tanmateix, no tenen correspondència cal·ligràfica entre elles.[27] Aquestes composicions són:[27]

  • un himne Anna spes vitae a la Biblioteca Palatina de Parma datat el 1786;
  • la part del violí principal d'un concert de violí, datada el 1795, que pertanyia a un deixeble florentí de Nardini, recollida per Masseangelo Masseangeli a través de Ferdinando
  • Giorgetti, actualment a l'Accademia Filarmonica di Bologna;
  • un Cantabile d'una sonata, rica en embelliments, al Conservatori de Florència;
  • un catàleg venecià indica com a autògraf incert un manuscrit divers sencer a la Biblioteca Nacional Marciana de Venècia, que, tanmateix, conté només una composició de Nardini.[27][28]

Es creu, però, que els autògrafs poden estar amagats entre les moltes còpies manuscrites que ens han arribat, especialment en les conservades a Florència, Pàdua i Gènova, aquelles que, en un examen cal·ligràfic, semblen semblar més semblants entre elles.[27][29]

Còpies

[modifica]

A Itàlia
Padua és la ciutat que conserva el major nombre d'obres de Nardini en còpies manuscrites (43 manuscrits), dividides entre la Biblioteca Antoniana i la del Conservatori "Cesare Pollini".[30] Això és seguit per Gènova (39 manuscrits conservats al Conservatori, al Fondo Antico i al Dono Delius), Florència (28 manuscrits al Conservatori de Cherubini) i Nàpols (14 exemplars a la biblioteca de San Piero a Majella).[31] 9 manuscrits es troben al Conservatori de Bèrgam, 7 a l'Institut Brera de Novara, al Fons Noseda del Conservatori de Milà[32][33] i a la ciutat de Mòdena (entre la Biblioteca Estense i l'Institut Vecchi/Tonelli).[31] Un nombre menor de còpies es troben a Ancona, Bolonya, Campobasso, Roma, Venècia (les còpies anteriors estan llistades a la Marciana i d'altres al Conservatori), Pistoia (Archivio Capitolare), Brescia (Conservatori), l'himne a Sant'Anna citat a la Biblioteca de Parma, i una sonata per a flauta i dos violins al Venturi Music Fund de Montecatini Terme.[34] És estrany que a Florència, la ciutat de la major activitat de Nardini, quedi tan poca música seva: es creu que en les vicissituds de la col·lecció granducal, molt complexa des del segle XIX i especialment des de la Unificació, la majoria dels documents musicals podrien haver-se perdut, o que la majoria dels productes de Nardini van romandre als arxius privats dels descendents dels nobles mecenes.[35]

A l'estranger
La fortuna de Nardini es reflecteix en les nombroses còpies a l'estranger: Viena és la ciutat que posseeix el major nombre d'exemplars fora d'Itàlia (repartida entre la Gesellschaft der Musikfreunde i la Österreichische Nationalbibliothek). [40] Els segueixen, pel nombre de còpies posseïdes, Seitenstetten (al Benediktinerstift), Londres (British Library i Royal Academy of Music), Washington (Biblioteca del Congrés), Praga (Conservatori Library), Dresden (Sächsische Landesbibliothek/Staats- und Universitätsbibliothek SLUB)[41], París (Biblioteca Nacional Francesa, Col·lecció Meyer, Berlioz Media Library), Brussel·les (Koninklijk Conservatorium), Härnösand (Murberget Länsmuseet Västernorrland)[42] i Berlín (Musikabteilung del Preußischer Kulturbesitz de la Staatsbibliothek zu Berlin). [43] També es troben còpies manuscrites individuals de les obres de Nardini a Dubrovnik, Leipzig, Beroun, Lund, Uppsala,[44] Basilea i Zuric. [45]

Edicions

[modifica]

Nardini va tenir relacions amb editors, principalment a Londres (Walsh, Bremner, Cox, Thompson, Fougt) i Amsterdam (Hummel), així com amb els parisencs Decombe i Le Duc, i el florentí Giuseppe Poggiali. La majoria de les primeres edicions de Nardini es troben al Regne Unit, especialment a Londres (British Library) i Cambridge (Rowe Music Library del King's College). La Biblioteca del Congrés de Washington, la Biblioteca Nacional Francesa, el Departament de Música del Preußischer Kulturbesitz de la Staatsbibliothek zu Berlin, la Biblioteca Nacional Austríaca, la Biblioteca del Conservatori de Brussel·les, la Biblioteca de Música i Teatre d'Estocolm i la Bayerische Staatsbibliothek li segueixen pel que fa al nombre de primeres edicions conservades.[36][37][38] El seu immens èxit es demostra per la gran presència de les seves peces en moltes antologies de literatura instrumental per a violí i flauta impreses des de finals del segle XVIII (per editorials com Bremner, Decombe, Stewart, Hummel, Wornum, Longman) i principis del segle xix (per Janet & Cotelle, Ysaÿe, Simrock, Breitkopf i Peters), en edicions sovint reimpreses també al segle XX.[38]

Cartes

[modifica]

En total, s'han conservat menys de deu cartes de Nardini, enviades a destinataris com Padre Martini, Corilla Olimpica, Giovanni Cristofano Amaduzzi, Joseph Otter i Joseph Hoffmann, escrites entre 1740 i 1793, conservades a Bolonya (Museu Internacional i Biblioteca de Música i Acadèmia Filharmònica), Viena (Österreichische National Musikellschaftek i Sage Bibliothek) Rubicone (Accademia dei Filopatridi), París (Biblioteca Nacional Francesa) i Munic (Bayerische Staatsbiliothek).[39]

Edicions modernes

[modifica]

Nardini mai va abandonar les antologies i les edicions musicals completes, i moltes de les seves peces han estat incloses als catàlegs de Schott, Ricordi, Curci, International i Carisch des de principis del segle XX.[38]

Discografia

[modifica]

Nardini és una figura destacada en el mercat discogràfic dedicat a l'instrumentalisme barroc. Ja el 1956 Peter Rybar va gravar el seu concert per a violí (en mi menor) amb el Musikkollegium Winterthur dirigit per Clemens Dahinden per a Westminster,[40] i des de llavors aquest concert ha estat gravat diverses vegades: per Nikola Petrovic i els Masterplayers dirigits per Richard Schumacher a la dècada de 1970,[41] i per Pinchas Zukerman el 1978, acompanyat per membres de la Filharmònica de Los Angeles, en un disc de la CBS.[41] Però altres peces també han atret l'interès discogràfic: el 1962, André Rieu va incloure el concert per a violí en la major de Nardini en un disc de música barroca-clàssica italiana per a Teldec, amb Hermann Krebbers al violí, acompanyat per l'Amsterdamer Kammerorchester.[41]falta el tancament per al marcador[41] i el 1971, Goncal Comellas va gravar la sonata per a violí i clavicèmbal en re major amb el pianista Miguel Zanetti.[41] Els dies 15 i 16 d'abril de 1999, a la Sala Capitular de San Francesco de Pisa, Carlo Ipata i els AuserMusici van gravar per a Agorà un disc dedicat completament a Nardini, amb dos concerts per a flauta (en sol major i en re major, amb el mateix Ipata com a solista) i dues obertures.[41] Des de llavors, el nombre de discs que contenen només música de Nardini ha augmentat: el 2006, el conjunt Ardi cor mio va gravar a Livorno (a l'estudi Spazi Sonori) molta música de corda de Nardini per al segell Brilliant;[41] i el 2010, Musica Solare va dedicar un disc a la producció per a flauta de Nardini, amb trios i sonates, distribuït per Musicaphon.[41] El 2020, NovAntiqua Records va publicar una gravació d'instruments d'època de la col·lecció de duets per a dues violes.[42]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Enciclopedia Treccani, s.v. Pietro Nardini.
  2. ↑ Tuttavia, Carlo Gervasoni in Nuova teoria di musica ricavata dall'odierna pratica, ossia Metodo sicuro e facile in pratica per ben apprendere la musica, a cui si fanno precedere varie Notizie storico-musicali. Opera di Carlo Gervasoni milanese, Parma, Stamperia Blanchon, 1812, p. 187 scrive: «NARDINI PIETRO insigne suonatore, compositore e maestro di violino, nato a Fibiana villaggio vicino a Monte Lupo in Toscana nell'anno 1722».
  3. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 Antonella D'Ovidio, Nardini, Pietro (sub voce), in Dizionario biografico degli italiani, vol. 77, Roma, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 2012, consultabile on-line su Treccani.it.
  4. ↑ Marri, p. 2.
  5. 1 2 3 4 5 6 7 Guido Salvetti, Nardini, Pietro (sub voce), in Dizionario enciclopedico universale della musica e dei musicisti, diretto da Alberto Basso, serie II: Le biografie, vol. 5: ME-PIA, Torino, UTET, 1988, p. 326.
  6. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 Mariateresa Dellaborra, Nardini, Pietro (sub voce), in The New Grove of Music and Musicians. Second Edition, edited by Stanley Sadie, executive editor John Tyrrell, vol. 17: Monnet to Nirvana, London, Macmillan, 2001-2002, p. 638-639.
  7. 1 2 3 4 5 6 7 Christine Siegert, Nardini, Pietro (Antonio Pasquale) (sub voce), in Die Musik in Geschichte und Gegenwart. Allgemeine Enzyklopädie der Musik begründet von Friedrich Blume, a cura di Ludwig Finscher, serie I: Personenteil, vol. 12: Mer-Pai, Kassel-Basel-London-New York-Praha, Bärenreiter/Stuttgart-Weimar, Metzler, 2004, colonne 912-914.
  8. ↑ Sul Quartetto toscano vedi Giuseppe Cambini [Cambini in Paris], Ausführung der Instrumentalquartetten, in «Allgemeine musikalische Zeitung», VI/47 (22 agosto 1804), Leipzig, Breitkopf & Härtel, 1804, colonne 781-783 (digitalizzazioni disponibili su Internet Archive e su Google Books); Gino Roncaglia, Di Giovanni Giuseppe Cambini. Quartettista Padre, in «La rassegna musicale», VI/5 (settembre 1933), Torino, Fedetto, 1933, p. 267-274; Gino Roncaglia, Appunti di storia musicale. Ancora di Giovanni Giuseppe Cambini, in «La rassegna musicale», VII/2 (marzo 1934), Torino, Fedetto, 1934, p. 131-133: Gino Roncaglia, G. G. Cambini quartettista romantico, in «La rassegna musicale», VII/6 (novembre 1934), Torino, Fedetto, 1934, p. 423-432; Alfredo Bonaccorsi, Di alcuni Quintetti di G.G. Cambini, in «La rassegna musicale», XX/1 (gennaio 1950), Torino, Fedetto, 1950, p. 32-36: Gino Roncaglia, Giovanni Giuseppe Cambini quartettista, in Adelmo Damerini e Gino Roncaglia (a cura di), Musiche italiane rare e vive da Giovanni Gabrieli a Giuseppe Verdi. Per la XIX settimana musicale, 22-30 luglio 1962, Siena, Ticci, 1962, p. 183-194; Fausto Torrefranca, Avviamento allo studio del quartetto italiano, in «L'approdo musicale», 23 (1966), numero monografico su Torrefranca a cura di Alfredo Bonaccorsi, Roma, ERI, 1966, p. 15-18; Dieter Lutz Trimpert, Die Quatuors concertants von Giuseppe Cambini, Tutzing (Baviera), Schneider, 1967; Chappell White, Jean Gribenski, Amzie D. Parcell, voce Cambini, Giuseppe Maria (Gioacchino), in The New Grove of Music and Musicians. Second Edition, edited by Stanley Sadie, executive editor John Tyrrell, vol. 4: Borowski to Canobbio, London, Macmillan, 2001-2002, p. 858-861; Daniel Heartz, Music in European Capitals: The Galant Style (1720-1780), New York, Norton, 2003; Marcello De Angelis, Introduzione a Claudio Paradiso (a cura di), Il cavalier Ferdinando Giorgetti musicista romantico a Firenze, Roma, Società Editrice di Musicologia, 2015, p. 10.
  9. ↑ Catalogo, p. 33-34.
  10. ↑ Sulla complessa struttura della cappella fiorentina vedi Stefania Gitto, Le musiche di Palazzo Pitti al tempo dei granduchi Asburgo-Lorena. Storia della collezione musicale granducale, in «Annali di storia di Firenze», VI (2011), Firenze, Firenze University Press, 2011, p. 121-154, consultabile on-line Archiviato il 2 dicembre 2017 in Internet Archive.; e Duccio Pieri, Il marchese Eugenio de Ligniville. Sovrintendente alla musica della Real Camera e Cappella, in «Philomusica. Rivista del dipartimento di filologia musicale», V/1 (2006), Pavia, Pavia University Press, 2006, consultabile on-line.
  11. ↑ Catalogo, p. 146-201.
  12. ↑ Scheda biografica di Pichl, su Note di Carta.
  13. ↑ Pichl ha dedicato al maestro Cento Variazioni sulla scala del Basso fermo per esercizio del Violino, pubblicato come op. 11 da Giuseppe Poggiali a Firenze. Vedi scheda dell'edizione, su SBN.
  14. ↑ Scheda biografica di Giuliani, su Note di Carta.
  15. ↑ Catalogo, p. 151-157.
  16. ↑ Catalogo, p. 198-201.
  17. ↑ Charles Burney, The Present State of Music in France and Italy, London, Becket & Co., 1773, trad. it. di Enrico Fubini: Viaggio musicale in Italia, Torino, EDT, 1979.
  18. ↑ Catalogo, p. 44 cita concerti di Nardini presso le ville del conte Cowper e del conte John Tylney.
  19. ↑ Catalogo, p. 71-74.
  20. ↑ Catalogo, p. 59.
  21. ↑ Catalogo, p. 65.
  22. ↑ Catalogo, p. 66.
  23. ↑ Christian Friedrich Daniel Schubart, Ideen zu einer Ästhetik der Tonkunst [1784-1785], Wien, Degen, 1806, p. 61, cfr. digitazione di questa edizione alla Bayerische Staatsbibliothek di Monaco di Baviera.
  24. ↑ Catalogo, p. 413-416.
  25. ↑ Catalogo, p. 438-440.
  26. ↑ Catalogo, p. 453.
  27. 1 2 3 4 5 Catalogo, p. 226.
  28. ↑ Scheda della miscellanea autografa incerta di Venezia, su SBN.
  29. ↑ Copie facsimilari di due manoscritti genovesi, contenenti concerti e sonate per flauto, sono state edite dalla SPES di Firenze nel 1987. Vedi Elenco facsimili, su Sito ufficiale SPES. Scheda di un'edizione, su SBN. Scheda di un'edizione, su SBN.
  30. ↑ Catalogo, p. 104.
  31. 1 2 Catalogo, p. 103-104.
  32. ↑ Manoscritto nardiniano a Milano, su SBN.
  33. ↑ Sonata manoscritta nardiniana a Milano, su SBN.
  34. ↑ La sonata è nel documento segnato A11 nella prima ricognizione di Raymond Meylan, La collection Antonio Venturi, Montecatini Terme (Pistoia), Italie, in «Fontes artis musicae», n. 5 (1958), Kassel, Bärenreiter, 1958, p. 21-44, presente fisicamente nella Biblioteca Comunale a Villa Forini-Lippi a Montecatini, ma non incluso nel catalogo di Hiroko Kishimoto (a cura di), Il Fondo musicale Venturi nella Biblioteca comunale di Montecatini Terme: catalogo, Firenze, Giunta Regionale Toscana/Milano, Editrice Bibliografica, 1989. Vedi anche Catalogo, p. 436.
  35. ↑ Catalogo, p. 106, 226-227. Sulla storia della collezione granducale vedi Stefania Gitto, La collezione musicale di Palazzo Pitti I: il catalogo del 1771, in «Fonti musicali italiane», 17 (2012), Lucca, LIM, 2012, p. 175-192; Stefania Gitto, La collezione musicale di Palazzo Pitti II: il «Catalogo della libreria di S.A.R. il Granduca di Toscana» Ferdinando III (ca. 1799), in «Fonti musicali italiane», 19 (2014), Lucca, LIM, 2014, p. 23-47.
  36. ↑ Catàleg , pàg. 101-106.
  37. ↑ «Cerca «Nardini, Pietro», a RISM. URL consultada el 24 de setembre de 2018 (arxivada de l' URL original el 16 de setembre de 2018).»
  38. 1 2 3 Cerqueu «Nardini, Pietro» a SBN .
  39. ↑ Federico Marri, Marie Rouquié, Pietro Nardini (1722–1793) de Livorno a Europa. Catàleg Temàtic d'Obres , Treviso, Diastema, 2017.
  40. ↑ Llista de discos, a Discogs .
  41. 1 2 3 4 5 6 7 8 Llista de discos, a Discogs.
  42. ↑ Llista de discos , a Discogs .

Bibliografia

[modifica]
  • Charles Burney, L'estat actual de la música a França i Itàlia, Londres, Becket & Co., 1773. Traducció italiana d'Enrico Fubini: Viaggio musicale in Italia , Torí, EDT, 1979.
  • Jean-Paptiste [sic] Rangoni, Essai sur le gout de la musique avec le caractère des trois célèbres joueurs de violon Messieurs Nardini, Lolli, & Pugnani, Liorna, Stamperia Tommaso Masi & C., 1790. Digitalitzat a Google Books .
  • Raimondo Leoni, Elogi de Pietro Nardini, Florència, Gaetano Cambiagi, 1793. Registre, sobre Gaspari en línia.
  • Giuseppe Cambini [Cambini a París], Ausführung der Instrumentalquartetten, a «Allgemeine musikalische Zeitung», VI/47 (22 d'agost de 1804), Leipzig, Breitkopf & Härtel, 1804, columnes 781-783 (digitalitzacions disponibles a Internet Archive i Google Books ).
  • Christian Friedrich Daniel Schubart, Ideen zu einer Ästhetik der Tonkunst, [1784-1785], Viena, Degen, 1806. Digitalització , a Bayerische Staatsbibliothek .
  • Arnaldo Bonaventura, Músics de Liorna, Liorna, Belforte, 1930.
  • Clara Pfäfflin, Pietro Nardini, seine Werke und seine Leben. Ein Beitrag zur Erforschung vorklassicher Instrumentalmusik, Wolfenbüttel, Georg Kallmeyer, 1936.
  • Claudio Sartori, "Pietro Nardini, violinista d'amor", a Adelmo Damerini i Gino Roncaglia (eds.), Música italiana rara i viva de Giovanni Gabrieli a Giuseppe Verdi. Per a la 19a Setmana Musical, 22–30 de juliol de 1962 , Siena, Ticci, 1962, pàg. 283–287.
  • Nikolaus Delius, Die Flötekonzerte von Pietro Nardini, a Rien de Reede (ed.), Concerning the Flute, Amsterdam, Broekmans & Van Poppel, 1984, pàg. 75–79.
  • Eduard Melkus, Die Einflüsse der italienischen Violinisten auf das Wiener Musikleben zur Zeit Maria Theresias, a Roswitha Vera Karpf (ed.), Musik am Hof Maria Theresias, München-Salzburg, Emil Katzbichler, 1984, pp.
  • Guido Salvetti, Nardini, Pietro (sub voce), en Diccionari enciclopèdic universal de música i músics, editat per Alberto Basso, sèrie II: Biografies , vol. 5: ME-PIA , Torí, UTET, 1988, pàg. 326.
  • Mariateresa Dellaborra, Pietro Nardini, violinista i compositor del segle XVIII, a «Comune notizie», IX/4 (1992), Livorno, Municipi de Livorno, 1993, pàg. 39–50.
  • Federico Marri (ed.), Pietro Nardini, violinista i compositor. Actes de la Conferència, Liorna, 12 de febrer de 1994, Liorna, Debatte, 1996.
  • Nikolaus Delius, Els duets de flauta de Nardini i l'"escola de flauta" a Florència , a Marri , pàg. 35-51 .
  • Mariateresa Dellaborra, Nardini, Pietro (sota les veus), a The New Grove of Music and Musicians. Segona edició , editada per Stanley Sadie, editor executiu John Tyrrell, vol. 17: De Monnet al Nirvana , Londres, Macmillan, 2001-2002, pàg. 638–639.
  • Mariateresa Dellaborra, "Pietro Nardini: Obres per a flauta. Un viatge sorprenent a través del repertori del "Violinista d'amor ", a "Nuova rivista musicale italiana", VII/3 (2003), Torí, ERI, 2003, pàg. 345–379.
  • Christine Siegert, Nardini, Pietro (Antonio Pasquale) (sub voci), a Die Musik in Geschichte und Gegenwart. Allgemeine Enzyklopädie der Musik begründet von Friedrich Blume, editat per Ludwig Finscher, sèrie I: Personenteil , vol. 12: Mer-Pai , Kassel-Basel-Londres-Nova York-Praha, Bärenreiter/Stuttgart-Weimar, Metzler, 2004, columnes 912-914.
  • Antonella D'Ovidio, Nardini, Pietro (sota la veu), a Diccionari biogràfic dels italians, vol. 77, Roma, Institut de l'Enciclopèdia Italiana, 2012, disponible en línia a Treccani.it .
  • Federico Marri, Marie Rouquié, Pietro Nardini (1722–1793) de Liorna a Europa. Catàleg Temàtic d'Obres , Treviso, Diastema, 2017.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pietro Nardini
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pietro_Nardini&oldid=38839601»