Nom propi
Els noms propis són paraules que es fan servir per identificar una cosa particular: persones, animals, llocs, edificis o altres objectes.[1] Es diferencien dels noms comuns que anomenen tots els objectes de la mateixa classe o espècie.[2] Es considera que els noms no volen dir gaire en si mateixos[3] i es poden aplicar a molts individus, animals, llocs, edificis o altre, no solen ser únics. L'onomàstica és la branca de la lingüística que estudia els noms propis, i que es pot dividir en toponímia, antroponímia, zoonímia i altres. Indiquen un individu, animal, lloc o objecte particular, a vegades amb poca informació sobre les seves característiques.
La mateixa paraula pot ser un nom comú —lleó, l'animal— o un nom propi —Lleó, nom de persona, de ciutat, de província, de signe del zodíac... En català, els noms propis s'escriuren amb majúscula inicial.[4] La majoria no tenen forma de plural i l'article serveix per indicar-ne el gènere i el nombre.[5]
Alguns noms propis han donat origen a noms comuns, com ara jersei, un terme que prové de l'illa de Jersey; en esdevenir nom comú, perd la majúscula i pot obtenir la marca de plural. Aquest fenomen, conegut com eponímia, dona noms que reten homenatge a descobriments, invents o tradicionsː begònia, atles, amper, mausoleu, beixamel...[6]
Els noms propis, de persones o de llocs, no és tradueixen, excepte els de llocs, personatges històrics, bíblics, mitològics i de ficció, reis, dinasties, papes i sants que tinguin tradició en la llengua de destí, com per exemple Saragossa, Londres, Caterina la Gran, Joana d'Arc, el Quixot, Benet XVI...[7]
El nom propi sovint no és únic. Per distingir-lo, al nom de les persones, per exemple, s'hi afegeix el cognom. Aleshores, si és menester, quan el context no palesa de què o de qui es tracta se'ls distingeix per mitjà d'altres elements. Quan aquest complement esdevé fix, rep la majúscula: Pieter Brueghel el Vell. En toponímia són freqüents els epítets geogràfics «Santa Coloma» pot rebre «d'Andorra», «de Cervelló», «de Farners», «de Gramenet» o «de Queralt», posem per cas. En bases de dades i informàtica hi ha moltes aplicacions que fan servir identificadors únics: número de sèrie, número d'identificació fiscal, número VIAF…
En el cas dels malnoms, el nom propi refereix alguna característica d'una persona. Pot esdevenir un nom propi perquè s'aplica de forma molt preferent a l'esmentat individu: el «Xerraire», la «Fornera», el «Capgròs» no són qualsevol persona que xerra molt o que treballa al forn de pa, o que té el cap gros, respectivament, sinó algú en una comunitat específica a qui s'anomena habitualment amb aquest malnom. Fins i tot, pot passar que el malnom tingui un origen irònic i que el «Xerraire» sigui, paradoxalment, una persona poc parladora.
Classificació dels noms propis
[modifica]- persones o antropònims, hipocorístics;
- entitats geogràfiques (toponímia), siguin rius o altres masses d'aigua (hidrònims), regions (corònims), muntanyes (orònims) o de qualsevol indret o fet geogràfic concret,[8] com ara punta, cap, estany, font, noms de vies públiques (hodònims), masies, cases, etc., però especialment els noms de poblacions (els topònims que més cas els fem);
- obres artístiques i científiques, noms de llibres;
- noms que volen destacar el caràcter únic de l'entitat (per exemple Déu, enfront dels déus; la Terra, enfront de la terra o el sòl);
- noms propis d'animals (zoònims);
- noms propis d'arbres i altres plantes (fitònims propis).
Referències
[modifica]- ↑ «Noms propis». Aula de català. [Consulta: 28 agost 2022].
- ↑ «nom propi». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia, s.d. [Consulta: 28 agost 2022].
- ↑ «Optimot. Consultes lingüístiques - Llengua catalana». [Consulta: 28 agost 2022].
- ↑ «9. Les majúscules i les minúscules». Gramàtica. Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL). [Consulta: 28 agost 2022].
- ↑ «Noms i adjectius». Libre d'estil d'Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia, s.d. [Consulta: 28 agost 2022].
- ↑ Brotons i Segarra, Ròmul. Paraules amb nom propi. L'origen de 260 mots derivats de noms de persones, pobles, personatges i indrets. Barcelona: Albertí Editor, 2020. ISBN 978-84-7246-174-1.
- ↑ «Els noms de persona». Recursos de redacció. Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Politècnica de Catalunya. [Consulta: 28 agost 2022].
- ↑ «topònim». Cercaterm. TERMCAT. [Consulta: 27 octubre 2023].
