Micos del Vell Món
Cercopithecidae  | |
|---|---|
 Papió anubis | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Primates |
| Superfamília | Cercopithecoidea |
| Família | Cercopithecidae Gray, 1821 Cercopithecidae |
| Nomenclatura | |
| Tipus | Cercopithecus |
| Subfamílies | |
.svg){kind=icon}
Els micos del Vell Món[1] o cercopitècids (Cercopithecidae) són una família de primats inclosa dins del clade Catarrhini. Dins aquesta gran família es reconeixen vint-i-quatre gèneres i 138 espècies, la qual cosa la converteix en la família més gran de primats. Els gèneres de micos del Vell Món inclouen babuins (gènere Papio), còlobs vermells (gènere Piliocolobus) i macacos (gènere Macaca). Filogenèticament, estan més relacionats amb els hominoïdeus que amb els micos del Nou Món. Van divergir d'un avantpassat comú dels micos del Nou Món fa uns 45 a 55 milions d'anys.[2]
El mico més petit del Vell Món és el talapoin, amb un cap i un cos de 34–37 cm de llargada i un pes entre 0,7 i 1,3 kg. El més gran és el mandril mascle, d'uns 70 cm de llargada i amb un pes de fins a 50 kg.[3] Els micos del Vell Món tenen una varietat de trets facials; alguns tenen musells, alguns tenen el nas pla i molts presenten coloració. La majoria tenen cues, però no són prènsils.
Els micos del Vell Món són originaris de les actuals Àfrica i Àsia, habitants en nombrosos ambients: boscos tropicals, sabana, matolls i terreny muntanyós. Van habitar gran part d'Europa en el passat; avui en dia, els únics supervivents a Europa són les mones de Gibraltar. Es desconeix si són originàries de Gibraltar o han estat portades per humans.
Alguns micos del Vell Món són arborícoles, com els còlobs; d'altres són terrestre, com els babuins. La majoria són almenys parcialment omnívors, però tots prefereixen la matèria vegetal, que forma la major part de la seva dieta. La majoria són molt oportunistes, mengen principalment fruita, però també consumeixen gairebé tots els aliments disponibles, com ara flors, fulles, bulbs i rizomes, insectes, cargols, petits mamífers,[3] i escombraries dels humans.
Etimologia i nomenclatura
[modifica]El nom micos del Vell Món fa referència a la distribució geogràfica del grup, propi d'Àfrica i d'Àsia, en contraposició als micos del Nou Món, originaris de l'Amèrica tropical. La denominació recull la distinció històrica entre el Vell Món i el Nou Món, sorgida de la perspectiva europea durant l'exploració i la colonització d'Amèrica.[4]
El nom científic de la família, Cercopithecidae, es forma a partir del nom del gènere Cercopithecus. Aquest nom té arrels en el grec antic: κέρκος (kérkos), 'cua', i πίθηκος (píthēkos), 'simi', que donen el sentit de 'simi amb cua'. La forma llatina cercopithecus també és a l'origen de denominacions vernacles com el francès cercopithèque.[5] En català, «cercopitec» designa els primats del gènere Cercopithecus, mentre que «cercopitècids» és el nom de la família que els inclou.[6]
La terminació -idae de Cercopithecidae indica el rang de família. Segons el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica, els noms del grup família es formen afegint una terminació a l'arrel del nom del gènere tipus: -idae correspon a les famílies i -oidea, a les superfamílies. Així, Cercopithecidae i Cercopithecoidea comparteixen l'arrel Cercopithec-, però designen rangs taxonòmics diferents.[7] L'autoria del nom de la família s'atribueix al zoòleg John Edward Gray, amb data de 1821.[8]
L'ús dels termes «Vell Món» i «Nou Món» ha estat objecte de debat en primatologia pel seu origen i les seves connotacions colonials. Un treball publicat el 2023 recull diverses alternatives, com ara «micos afroeurasiàtics» i «micos americans», o l'ús dels noms taxonòmics corresponents. Els autors també assenyalen que no hi ha unanimitat entre els especialistes sobre la conveniència de substituir les denominacions tradicionals.[4]
Característiques
[modifica]Els micos del Vell Món són de mida mitjana o gran i comprenen des de formes arborícoles, com els còlobs, fins a formes completament terrestres, com els babuïns. El més petit és el talapoin, amb una longitud del cap i el cos de 34–37 cm (13–15 polzades) i un pes d'entre 0,7 i 1,3 kg (1,5–2,9 lliures), mentre que el més gran és el mandril mascle, que mesura uns 70 cm (28 polzades) de llargada i pot pesar fins a 50 kg (110 lliures); les femelles d'aquesta espècie són considerablement més petites.[9]
La majoria dels micos del Vell Món tenen cua —el nom de la família significa «simi amb cua»—, a diferència dels hominoïdeus, que no en tenen. Les cues dels micos del Vell Món no són prènsils, a diferència de les dels micos del Nou Món (platirrins).
La distinció entre els catarrins i els platirrins es basa en l'estructura del rinari, mentre que la distinció entre els micos del Vell Món i els hominoïdeus es basa en la dentició: tots dos grups tenen el mateix nombre de dents, però de formes diferents. En els platirrins, els narius s'orienten cap als costats, mentre que en els catarrins s'orienten cap avall. Altres trets distintius dels catarrins són un os ectotimpànic tubular, situat a l'orella, i la presència de vuit premolars en lloc de dotze, cosa que els dona la fórmula dental següent: .
Diversos micos del Vell Món presenten peculiaritats anatòmiques. Per exemple, els còlobs tenen els polzes reduïts a monyons, cosa que els facilita el desplaçament pels arbres; el nassut té un nas extraordinari, mentre que els rinopitecs gairebé no en tenen.
El penis del mandril mascle és de color carmesí i l'escrot, de color lila; la cara també presenta una coloració viva. Aquesta coloració és més marcada en els mascles dominants.[10]
Classificació
[modifica]- Superfamília Cercopithecoidea
- Família Cercopithecidae:
- Subfamília Cercopithecinae
- Tribu Cercopithecini
- Gènere Allenopithecus
- Gènere Miopithecus
- Gènere Erythrocebus
- Gènere Chlorocebus
- Gènere Cercopithecus
- Cercopithecus dryas
- Cercopithecus diana
- Cercopithecus roloway
- Cercopithecus nictitans
- Cercopithecus mitis
- Cercopithecus albogularis
- Cercopithecus mona
- Cercopithecus campbelli
- Cercopithecus lowei
- Cercopithecus pogonias
- Cercopithecus wolfi
- Cercopithecus denti
- Cercopithecus petaurista
- Cercopithecus erythrogaster
- Cercopithecus sclateri
- Cercopithecus erythrotis
- Cercopithecus cephus
- Cercopithecus ascanius
- Cercopithecus hamlyni
- Cercopithecus neglectus
- Allochrocebus
- Tribu Papionini
- Gènere Macaca
- Macaca sylvanus
- Macaca silenus
- Macaca nemestrina
- Macaca leonina
- Macaca pagensis
- Macaca siberu
- Macaca maura
- Macaca ochreata
- Macaca tonkeana
- Macaca hecki
- Macaca nigrescens
- Macaca nigra
- Macaca fascicularis
- Macaca arctoides
- Macaca mulatta
- Macaca cyclopis
- Macaca fuscata
- Macaca sinica
- Macaca radiata
- Macaca assamensis
- Macaca thibetana
- Macaca munzala
- Gènere Lophocebus
- Gènere Rungwecebus
- Gènere Papio
- Gènere Theropithecus
- Gènere Cercocebus
- Gènere Mandrillus
- Gènere Macaca
- Tribu Cercopithecini
- Subfamília Colobinae
- Grup africà
- Gènere Colobus
- Gènere Piliocolobus
- Gènere Procolobus
- Grup Langur
- Gènere Semnopithecus
- Gènere Trachypithecus
- Grup T. vetulus
- T. cristatus group
- Grup T. obscurus
- Grup T. pileatus
- Grup T. francoisi
- Gènere Presbytis
- Grup Odd-Nosed
- Grup africà
- Subfamília Cercopithecinae
- Família Cercopithecidae:
Hàbitat i distribució
[modifica]Actualment, els micos del Vell Món són originaris d'Àfrica i d'Àsia, on habiten una gran diversitat d'ambients: selves pluvials tropicals, sabanes, matollars i terrenys muntanyosos. Durant el Neogen, habitaven gran part d'Europa.[11]
Comportament i ecologia
[modifica]Alimentació
[modifica]La majoria dels micos del Vell Món són, almenys parcialment, omnívors, però tots prefereixen la matèria vegetal, que constitueix la major part de la seva dieta. Els colobins són els més vegetarians: s'alimenten principalment de fulles i només consumeixen una petita quantitat d'insectes. Les altres espècies són molt oportunistes: mengen sobretot fruita, però també consumeixen gairebé qualsevol aliment disponible, com ara flors, fulles, bulbs i rizomes, insectes, cargols i, fins i tot, petits vertebrats.[9] La dieta de la mona de Gibraltar es compon principalment de fulles i arrels, tot i que també menja insectes i utilitza els cedres com a font d'aigua.[12]
Reproducció
[modifica]La gestació dels micos del Vell Món dura entre cinc i set mesos. Habitualment neix una sola cria per part, tot i que, com en els humans, ocasionalment neixen bessons. Les cries neixen relativament ben desenvolupades i, des del naixement, són capaces d'agafar-se amb les mans al pelatge de la mare. En comparació amb la majoria dels altres mamífers, triguen força temps a assolir la maduresa sexual: en la majoria de les espècies, l'edat habitual se situa entre els quatre i els sis anys.
Sistemes socials
[modifica]En la majoria de les espècies, les filles romanen amb les mares durant tota la vida, de manera que el grup social bàsic dels micos del Vell Món és un grup matrilineal. Els mascles abandonen el grup quan arriben a l'adolescència i en busquen un altre al qual incorporar-se. En moltes espècies, amb cada grup només hi viu un mascle adult, que foragita tots els rivals; en d'altres, els mascles són més tolerants i estableixen relacions jeràrquiques entre individus dominants i subordinats.
La mida dels grups varia molt, fins i tot dins d'una mateixa espècie, segons la disponibilitat d'aliment i d'altres recursos.[9]
Referències
[modifica]- ↑ Veracini i Garcia-Franquesa, 2010, p. 16.
- ↑ Perez, S.I.; Tejedor, M.F. «Divergence times and the evolutionary radiation of New World monkeys (Platyrrhini, Primates): an analysis of fossil and molecular data». PLOS ONE, vol. 8, 6, 6-2013, p. e68029. Bibcode: 2013PLoSO...868029P. DOI: 10.1371/journal.pone.0068029. PMC: 3694915. PMID: 23826358.
- 1 2 Brandon-Jones, Douglas. Macdonald, D.. The Encyclopedia of Mammals. Nova York: Facts on File, 1984, p. 370–405. ISBN 0-87196-871-1.
- 1 2 Bezanson, Michelle; Cortés-Ortiz, Liliana; Bicca-Marques, Júlio César; et al. «News and Perspectives: Words matter in primatology» (en anglès). Primates, 2023. DOI: 10.1007/s10329-023-01104-6.
- ↑ «Cercopithèque» (en francès). Dictionnaire de l'Académie française. Académie française. [Consulta: 17 octubre 2026].
- ↑ «Cercopitec». Gran Diccionari de la llengua catalana. Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 17 octubre 2026].
- ↑ «Article 29. Family-group names» (en anglès). International Code of Zoological Nomenclature. International Commission on Zoological Nomenclature. [Consulta: 17 octubre 2026].
- ↑ «Cercopithecidae» (en anglès). Mammal Species of the World. Bucknell University. [Consulta: 17 octubre 2026].
- 1 2 3 Brandon-Jones, Douglas; Rowell, Thelma E.. Macdonald, D.. The Encyclopedia of Mammals (en anglès). Nova York: Facts on File, 1984, p. 370–405. ISBN 0-87196-871-1.
- ↑ Setchell, Joanna M.; Dixson, Alan F. «Developmental variables and dominance rank in adolescent male mandrills (Mandrillus sphinx)» (en anglès). American Journal of Primatology, 56, 1, 2002, p. 9–25. S2CID: 25762754. DOI: 10.1002/ajp.1060. PMID: 11793410.
- ↑ Agustí, Jordi; Antón, Mauricio. Mammoths, Sabretooths, and Hominids: 65 Million Years of Evolution in Europe (en anglès). Nova York: Columbia University Press, 2002, p. 216–218. ISBN 0-231-11640-3.
- ↑ Ciani, Andrea Camperio; Martinoli, Loredana; Capiluppi, Claudio; Arahou, Mohamed; Mouna, Mohamed «Effects of Water Availability and Habitat Quality on Bark-Stripping Behavior in Barbary Macaques» (en anglès). Conservation Biology, 15, 1, 2001, p. 259–265. S2CID: 86080812. Bibcode: 2001ConBi..15..259C. DOI: 10.1111/j.1523-1739.2001.99019.x.
Bibliografia
[modifica]
- Veracini, C.; Garcia-Franquesa, E. «The primate collection at the Natural Science Museum of Barcelona (Spain)» (en anglès). Arxius de Miscel·lània Zoològica, 8, 2010, p. 15-52. DOI: 10.32800/amz.2010.08.0015.