Vés al contingut

Casa Cervelló-Giudice

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb Palau de Cervelló.
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Casa Cervelló-Giudice
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusPalau Modifica el valor a Wikidata
Construcciósegle XVI Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura gòtica Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaSant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LlocMontcada, 25 / Seca, 7 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 05″ N, 2° 10′ 54″ E / 41.38471°N,2.18157°E / 41.38471; 2.18157
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC40437 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona428 Modifica el valor a Wikidata

La casa Cervelló-Giudice és un edifici situat als carrers de Montcada, 25 i de la Seca, 7 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1][2] La tradició situa en aquest indret el naixement de Maria de Cervelló (1230), fundadora de l'orde de les mercedàries.[1]

Història

[modifica]
Quarteró núm. 15 de Garriga i Roca (c. 1860)

El primer propietari documentat fou Bonanat Sapera, un funcionari reial que intervingué en la conquesta de Sardenya per Jaume el Just. Casat amb Francesca Dusai i Sunyer, va morir el 1341 i fou succeït pel seu fill Bonanat Sapera i Dusai, que figura en el fogatge de 1360. A la mort d'aquest, la casa passaria a mans de la seva germana Blanca, casada amb Pere Desplà, que el 1353 comprà a Pere el Cerimoniós la jurisdicció d'Alella, convertint-se en senyor d'aquest lloc.[3] La mort de l'hereu Bonanat Sapera i Desplà motivaria una disputa per l'herència entre la seva mare Blanca i Antoni Dusai, hereu de Bonanat. Violant, la filla gran del matrimoni, s'havia casat amb Bartomeu de Vilafranca, amb qui va tenir dos fills, Pericó i Hug Desplà, àlies de Vilafranca, que el 1454 constava com a propietari.[4]

Posteriorment, va passar a mans de Bernat d'Albert i de Ponts com a hereu de la seva esposa Caterina Lluïsa, i fou succeït pel seu neu nebot Joan d'Albert, que la tenia llogada al mercader Alonso Cabeza i de Ribera, al que el 1560 en vengué l'usdefruit per cinc anys.[5] El 1579, Joan d'Albert vengué la propietat al mercader Macià Almenara, que amb el seu germà Francesc tenien una companyia que operava a Palerm. A la seva mort fou succeït per la seva vídua Esperança Bes, i aquesta pel seu fill Amador Almenara i Bes. El 1593, aquest va vendre la casa al mercader Francesc March, originari de Garcia, per 4.600 lliures. Això motivaria un litigi entre March i els hereus d'Amador Almenara, pel qual el primer seria condemnat a pagar les 1.000 lliures que li faltava satisfer del preu, de les que va respondre el seu hereu a benefici d'inventari Miquel Vedruna, ciutadà honrat de Girona.[6] El 1601, el mercader Francesc March, fill de l'anterior, vengué la casa a Jaume Bru i Pobla, ciutadà honrat de Barcelona, per 5.200 lliures. Tanmateix, aquest va promoure un litigi contra el venedor, que es resolgué el 1608 amb una sentència del virrei Hèctor de Pignatelli i Colonna condemnat Lluísa, vídua i hereva de Francesc, a la restitució del preu de la venda. Després d'una concòrdia, aquesta pagaria 2.977 lliures, 10 sous i 11 diners a Francesc Bru i de Granollacs, fill de Joan.[7]

El 1617, la casa pertanyia a Joan de Sentmenat i de Torrelles, i cap al 1620, va passar a mans de Sebastià Giudice (o Judice) i Fiesco,[8] membre d'una important nissaga de comerciants i naviliers genovesos.[1] Aquest va ser succeït pel seu fill Francesc Antoni Giudice i Spinola, que hagué d'exiliar-se a Gènova arran de la Guerra dels Segadors.[9] Anys més tard, s'incorporà a un terç de la Diputació del General per a foragitar els francesos que ocupaven el nord del Principat, i va morir en combat el 20 d'abril del 1658 durant el setge de Camprodon. En no tenir descendència, el succeí la seva germana Paula, casada amb Andreu de Cordelles.[10] A la seva mort el 1681, la propietat passà a mans de la seva filla Francesca Júlia de Cordelles i Giudice, casada amb Lluís de Vilana i de Boixadors.[11] El 1690, una de les filles del matrimoni, Maria de Vilana i de Cordelles-Giudice, es va casar amb Pau Ignasi de Dalmases i Ros, fill del propietari de la casa del davant.[11]

A la mort de Francesca Júlia el 1713, la succeí el seu primogènit Antoni de Vilana i de Cordelles-Giudice, casat amb Maria Vicenta Bertran i Massana, filla del magistrat de la Reial Audiència Jacint Bertran i d'Alberta Massana.[12] La seva filla Maria Ignàsia de Vilana i Bertran es va casar amb Melcior de Figuerola i de Blanes, coronel de Dragons del regiment de Mèrida.[13] Morta el 1769,[14] la casa va passar a mans del seu fill Vicenç Antoni de Figuerola i de Vilana, que va heretar el títol de baró de Nàquera del seu oncle Josep[13] i el 1800 fou nomenat marquès de Cordelles per Carles IV. El 1789, va demanar permís per a reformar la façana del carrer de la Seca,[15] i novament el 1802 per a fer un balcó llarg al primer pis del carrer de Montcada.[16]

La seva germana Josepa de Figuerola i de Vilana es va casar amb el jurista Miquel Joan de Magarola i de Clariana, que va morir a mitjans de juliol del 1807[17] i fou succeït pel seu fill Benet de Magarola i de Castellví.[18] Aquest va morir el 1823 a Can Magarola (Canovelles)[19] sense descèndencia i va llegar els seus béns a la seva cosina Manuela de Magarola i d'Ardena, casada amb Felip Ignasi de Miquel i de Blondel, marquès de Blondel de l'Estany de Bellcaire.[20] El litigi iniciat per Josep Maria de Dalmases i de Gomar pel patrimoni vinculat d'Anna Sors, Bertran Joan de Cordelles i Paula Giudice, va acabar el 1830 amb una concòrdia entre aquest i Manuela de Magarola i els marmessors de Josepa de Figuerola, per la qual quedava en possessió de diverses finques, entre elles la casa del carrer de Montcada i la Torre Vilana.[20][21]

Josep Maria de Dalmases va morir el 25 d'abril del 1858, deixant com a hereva universal la seva neta Maria del Carme de Dalmases i d'Olivart,[22][23] que el 1916 va rebre el títol de marquesa de Vilallonga per rehabilitació del rei Alfons XIII. El 1929, el seu fill Francesc Xavier de Fontcuberta i de Dalmases, tercer marquès de Vilallonga, va demanar permís per a reformar el cos en forma d'«L» del carrer de la Seca, segons el projecte de l'arquitecte J. Rodríguez Llobera.[24] Entre les dècades de 1930 i 1950 va acollir la fàbrica de bosses de paper de Josep Coma.[25][26]

En aquesta època, i amb el permís del propietari, el marquès de Vilallonga (que a més era el delegat de l'Ajuntament al districte),[27] s'hi va realitzar una intervenció a càrrec de l'arquitecte Adolf Florensa i Ferrer, cap del Servei Municipal de Conservació i Restauració de Monuments.[1] Les obres, acabades el 1959, van consistir en netejar la façana, i a la planta baixa, recuperar la funció original d'una finestra que havia estat convertida en porta. A més, «la galería alta estaba obstruída por unos tabiques que han sido ya suprimidos».[28][27]

Entre el 1974 i el 2012 va allotjar la Galeria Maeght; entre 2015 i 2017, va acollir la Fundació Gaspar, dedicada a l'art contemporani,[1] i a partir de l'octubre del 2021 acull el Museu Moco, dedicat a l'art modern i contemporani.[29]

Descripció

[modifica]

La finca té una forma rectangular, i consta de dues parts ben diferenciades, amb façanes als carrers de Montcada i de la Seca, respectivament. La banda del carrer de Montcada es caracteritza per la presència d'un pati descobert, al voltant del qual es desenvolupen les estances dels diversos nivells: planta baixa (amb testimonis d'un antic soterrani), un pis intermedi (que correspondria als estudis del segle xvi), la planta noble i dos pisos més. El conjunt es cobreix amb un terrat pla transitable, a excepció de la banda més propera al carrer, coberta amb una teulada simple.[1]

La façana destaca per la presència d'elements estilísticament molt dissemblants, que es corresponen amb actuacions de diferents èpoques: finestres coronelles de llinda apuntada (segles xiii-xiv), finestres motllurades amb mènsules esculpides (segle xvi) i altres amb llindes rectes i muntants motllurats (segles xvii-xviii). També són visibles algunes reformes del segle xix que afecten especialment a remuntes i canvis en els accessos a diferents estances de la casa.[1]

A la planta baixa en destaca la gran portalada de pedra amb un arc de mig punt adovellat, probablement obra medieval, tot i que la gran amplada de les dovelles ens indicaria unes dates més tardanes (cap al segle xv). Aquesta porta es troba flanquejada per unes finestres a mitjana alçada i es correspondrien amb la reforma realitzada cap al segle xvi per tal de construir els estudis de la casa; no obstant, cal remarcar la diferència formal existent entre les finestres, una d'elles amb llinda motllurada, i la resta amb llinda recta, que apuntarien a una reforma més tardana.[1]

Al primer pis o planta noble s'obren tres finestres amb balcó de volada de pedra i barana de ferro que combina barrots llisos i helicoidals. Aquestes finestres es troben emmarcades per una motllura que delimita cadascuna de les obertures a la banda superior i que contraresta l'escassa decoració a les llindes i muntants, limitada a una fina motllura.[1] El segon pis només disposa d'una petita finestra a un dels costats de la façana, fruit molt probablement d'una de les reformes barroques. Així, aquest segon pis es configura com un mur corregut que es corona amb un element de cornisa que constitueix l'ampit de la solana desenvolupada al darrer nivell. Aquesta galeria disposa de diversos pilars octogonals de pedra que sostenen una teulada en vessant, sota la qual brollen quatre gàrgoles llises per on s'aboca l'aigua d'aquesta.[1]

A l'interior, al qual s'hi accedeix des del carrer de Montcada a través de la portalada que condueix a un vestíbul, trobem el pati descobert esmentat, on es localitza una magnífica escala de pedra que condueix a la planta noble. A diferència d'altres exemples d'estil barroc com l'escala coberta del Palau Dalmases i la del Palau Mercader, entre d'altres, es tracta d'una reforma de l'estructura medieval i no pas d'una construcció de bell nou. Els grans arcs que configuren la coberta rampant de l'escala es recolzen a sobre d'unes esveltes columnes que molt probablement (atesa la seva tipologia) van ser aprofitades d'una galeria del segle xvi que hi hauria a una de les façanes del pati.[1]

La planta baixa disposa d'un dels espais més rellevants del conjunt tant per la tipologia com per la cronologia. Destaquen, en aquest sentit, els grans arcs adovellats de pedra apuntats, molt probablement d'origen medieval i que es configurarien com arcs de mitgera. En cronologies posteriors, l'espai de planta baixa s'hauria vist ampliat, fet que hauria comportat la construcció d'uns grans arcs de maó en sardinell i que molt probablement tindrien relació amb la construcció d'un pati superior a nivell de planta noble.[1]

La planta noble disposa de nombrosos salons, tots els avui dia completament pintats de blanc tot i que molt probablement haurien estat decorats amb sostres i parets pintades com era habitual a l'arquitectura residencial de les classes benestants als segles xviii i xix (moment en què es faria la reordenació interior de la planta). A l'entrada de la casa es localitza una estança a manera de rebedor que disposa al pis superior d'una galeria de fusta que permet comunicar les dependències del tercer pis localitzades a la banda més septentrional amb les que es troben a la banda del carrer.[1]

La banda del carrer de la Seca està estructurada entorn a un celobert, al volant del qual es disposen dos cossos d'edificació amb façana al carrer i un altre a l'interior de la parcel·la.

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 «Casa Cervelló-Giudice». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  2. ↑ «Casa Cervelló-Giudice». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  3. ↑ García Espuche, 2020, p. 209, 212-213.
  4. ↑ García Espuche, 2020, p. 213-214.
  5. ↑ García Espuche, 2020, p. 214-215.
  6. ↑ García Espuche, 2020, p. 216-217.
  7. ↑ García Espuche, 2020, p. 217.
  8. ↑ García Espuche, 2020, p. 217-218.
  9. ↑ García Espuche, 2020, p. 223.
  10. ↑ García Espuche, 2020, p. 225.
  11. 1 2 García Espuche, 2020, p. 226.
  12. ↑ García Espuche, 2020, p. 228.
  13. 1 2 Rovira i Gómez, Salvador-J. Rics i poderosos, però no tant: La noblesa a Tarragona i comarca al segle XVIII. Tarragona: Publicacions URV. Cercle d'Estudis Històrics i Socials «Guillem Oliver» del Camp de Tarragona, 2019, p. 93.
  14. ↑ «Certificat de sepultura de Maria Ignàsia de Figuerola i de Vilana». todocoleccion.net, 03-04-1769.
  15. ↑ «Vicente Antonio de Figuerola Vilana. Seca. Casa. Obrir i variar obertures». C.XIV Obreria C-50/1789-057. AMCB, 21-03-1789.
  16. ↑ «(Vicenç Antoni de Figuerola i Vilana), marquès de Cordelles. Montcada. Casa. Construir un balcó llarg al 1r pis». C.XIV Obreria C-88/1802-055. AHCB, 30-04-1802.
  17. ↑ Carreras Bulbena, 1928, p. 271.
  18. ↑ «Benet de Magarola i de Castellví». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  19. ↑ «Can Magarola». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  20. 1 2 AHPB, notari Salvador Fochs i Broquetas, manual 1.157/22, f. 627-668, 02-11-1830.
  21. ↑ «Sentència núm. 178». Sentencias del Tribunal Supremo en su Sala Primera, 09-06-1871, p. 852-869.
  22. ↑ AHPB, notari Francesc Bellsolell i Mas, 29-04-1858. Protocolització del testament de Josep Maria de Dalmases i de Gomar.
  23. ↑ Portavella i Isidoro, 2003.
  24. ↑ «Javier Fontcuberta. Montcada 25 (i Seca 7). Reforma casa». Q127 Foment 2751/1928. AMCB, 01-05-1928.
  25. ↑ La Veu de Catalunya. Diari catalá d'avisos, noticias y anuncis. Edició vespre, 01-07-1931, p. 15.
  26. ↑ Guía industrial y comercial de España. Cataluña y Baleares, 1951-1952, p. 140, 508.
  27. 1 2 Cócola Gant, 2010.
  28. ↑ Florensa i Ferrer, 1959, p. 27.
  29. ↑ Palau, Maria «Moco, el ‘top' de l'art». El Punt Avui, 04-11-2021.

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Cervelló-Giudice
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Casa_Cervelló-Giudice&oldid=38232690»